El noi del mirall

- Conec aquesta mirada, és la número quatre: la derrota, la decepció, la renúncia als somnis d’infantesa... Quant de temps penses seguir així?
El Kilian es va sobresaltar. D’on sortia aquella veu? Però si creia que estava sol al pis!
- Perdona que t’hagi espantat.
Llavors se’n va adonar: la veu provenia del mirall situat sobre la tauleta de nit, aquell que la seva mare li va regalar tan bon punt es va mudar a la que ara és la seva llar. Uns ulls inquietants l’observaven des de l’altra banda. Eren els seus ulls però tenien quelcom estrany que ell no era capaç de descriure. La imatge que reflectia el mirall era la seva però no s’hi reconeixia; era com si es veiés per primera vegada. El reflex va moure els llavis com si anés a parlar però, en comptes d’això, va moure el cap d’una banda a l’altra, negant amb contundència i un deix de desesperació, com si deixés aquell cas per impossible. La seva mirada es va clavar en els ulls del noi i llavors sí que va parlar.
- Quan va ser l’última vegada que vas tenir una mica de temps per tu? Quan va ser l’últim cop que et vas permetre somiar despert, com feies abans?
El noi volia respondre però la veritat és que no sabia què dir. Mai no li havien preguntat quelcom així, i encara menys el seu propi reflex. Una mica avergonyit, com el nen que és enxampat fent una entremaliadura, va abaixar el cap i es va quedar mirant fixament les Converse blaves que portava aquell dia, com si fossin la cosa més fascinant del món.
- D’acord, molt bé – va dir la veu del mirall per trencar aquell incòmode silenci -. Si no vols parlar, me’n vaig. Jo només et volia ajudar, però si no hi poses de la teva part, plego. Adéu!
- Espera’t! – va exclamar, sense pensar, sortint del mutisme en el qual s’havia sumit. Després, però, no va saber com continuar.
- Espera’t. No marxis. Explica’m almenys en què em vols ajudar, què és el que has vingut a fer.
La figura del mirall, dibuixant un somriure de triomf, va fer veure que s’ho rumiava, que no estava segur de si el noi realment es mereixia la seva ajuda. Finalment, però, va accedir a la seva petició. Al cap i a la fia, per això era allà.
- Sóc aquí per fer-te reflexionar, per fer-te prendre una decisió.
En Kilian va fer cara de sorpresa.
- Una decisió? Es pot saber què en saps tu de decisions, tu que vius atrapat en un tros de vidre?.
Tot just formulada la pregunta es va penedir d’haver-la fet. La por que l’altre se sentís ofès i marxés, deixant-lo per sempre més amb la incògnita de quina decisió es tractava, es reflectia en la seva expressió. El reflex va comprendre de seguida que el noi no havia volgut dir allò (el coneixia prou bé per saber el que pensava) i es va armar de paciència. Des d’aquell moment va tenir clar que no seria una tasca fàcil, però els reptes sempre l’havien motivat.
- La decisió que has de prendre és si per fi penses fer realitat el teu somni o si penses seguir amagant el cap sota l’ala, compadint-te com has fet sempre.
En Kilian seguia sense entendre res de res. Potser tot allò eren imaginacions seves? Potser s’havia tornat boig?. No, de cap manera; era tot massa real. Veient que el noi no reaccionava, el reflex va seguir.
- Si gires el cap – va assenyalar algun punt darrere en Kilian - veuràs una motxilla.
Efectivament, una motxilla (i no pas petita) havia aparegut a la seva habitació com per art de màgia. Ara sí que se sentia perdut del tot. Què representava tot aquell muntatge?
- I què n’he de fer d’aquesta motxilla?
- Tens dues opcions Pots fer com si no hi fos, ignorar-la, fer com si tu i jo mai haguéssim tingut aquesta conversa i no et tornaré a molestar. O bé - el Kilian del mirall va fer un estudiat silenci per afegir suspens a la situació -, pots posar-hi les coses que et facin falta per emprendre el viatge que havies somiat durant tan de temps i que, pel que sembla, ja has oblidat.
En Kilian se sentia desarmat, vulnerable, no tenia arguments per replicar el seu reflex. Era veritat que sempre havia volgut viatjar pel món, trencar amb la rutina, deixar-ho tot enrere i fer camí, sense un destí concret, gaudint del trajecte, fent-se gran a cada pas.
Mentre mirava al seu voltant, el cap se li omplia d’imatges de la seva vida: els amics, la família, aquella noia que tan li agradava i que no li feia ni cas... I la feina, aquell lloc on se sentia engabiat, on li faltava aire per respirar, on no podia obrir les ales...
Ben mirat, la seva vida no era cap meravella. Però ell mai havia estat persona de canvis ni de prendre grans decisions, més aviat era dels que es deixaven arrossegar pel corrent. Què havia de fer, doncs? Va deixar anar un intens sospir i es deixà caure sobre el llit, llarg com era, com si estigués rebentat després d’un gran esforç físic. Després d’uns segons amb la vista clavada al sostre, es va incorporar, es va asseure a l’extrem del matalàs, recolzant el cap entre les mans.
- Estava molt tranquil fins que tu has aparegut – va dir entre dents, en un murmuri pràcticament imperceptible.
Però el reflex el va sentir; ell el sentia sempre i ho sabia tot sobre ell. Per això intuïa que no havia de patir perquè al final el noi prendria la decisió encertada, la que li dictaria el cor i no el cap. Ell, que sempre havia estat tan responsable, poruc i cagadubtes, seria capaç d’agafar aquella maleta i fotre el camp.
- Mira, Kilian, jo no puc prendre la decisió per tu. Com has dit abans – li dirigí una mirada recriminadora – jo visc atrapat en un tros de vidre. Vaig allà on tu vas i sento el que tu sents. No em pertoca a mi prendre decisions. Jo només et puc aconsellar però ets tu qui ha de moure fitxa. Es miraren uns instants, els ulls de l’un clavats en els de l’altre.

***

Sona el despertador, són les nou del matí. Ha dormit com un troc, se sent descansat i ple d’una energia que mai abans havia sentit, com si una gran foguera cremés en el seu interior.
Ahir va trucar a la feina per dir que no hi pensava tornar, no va semblar que els sabés molt de greu. També es va acomiadar d’alguns amics i dels seus pares i va anar al caixer a treure diners del seu compte corrent. Tothom el va prendre per boig però, què importa el que opinen els altres quan estàs a punt de complir un somni?.