Aquella tarda de primavera

Un relat de: Lior
AQUELLA TARDA DE PRIMAVERA

Relat guanyador del primer concurs “Cartes d’amor...o no!” de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Platja d’Aro.


Com es pot fer sentir tot el trasbals que produeix una emoció en el mateix instant en què té lloc?
Marcelle Sauvageot, “Deixa’m”.

Estimat,
T’escric aquesta carta amb la seguretat que em dóna saber que mai arribaràs a llegir-la. L’escric per una simple raó, necessito desfogar-me. Els dies passen i, el que en un principi era una petita espina clavada al cor, a poc a poc ha anat prenent forma de daga punxeguda i afilada, que amb el seu fred acer em perfora les entranyes. Si no hi poso remei, aquesta daga m’acabarà destruint i desapareixeré; em fondré en centenars de gotes de sang, com petits grills de magrana, fins que no quedi res de mi.
Recordo aquella tarda com si fos ahir. Vaig sortir de l’acadèmia de Belles Arts i em dirigia cap al Porta Bellini, on havia quedat amb els amics per fer una cervesa a la terrassa. L’arribada de la primavera es feia notar en l’aroma embriagadora de les flors i en els somriures de la gent amb la que em creuava. L’escenari ideal per enamorar-se. Llavors et vaig veure, al final del parc. Vaig parar-me en sec, provocant que un ciclista gairebé m’atropellés. Em va cridar uns quants improperis però no en vaig fer el més mínim cas; em sentia flotar en un altre món. En contemplar la teva silueta, tan perfecta, tan summament delicada, quasi em vaig desmaiar. Em volia acostar cap a tu, però era com si aquella atracció devastadora m’hagués clavat els peus a terra. Amb penes i treballs, vaig aconseguir arribar al bar. En explicar el que m’havia passat als meus amics, em van tractar de boja. Què en sabran ells de l’amor!
Durant dies vaig evitar passar pel parc. La sola idea de tornar-te a veure em trasbalsava fins a límits insospitats i em feia perdre el control dels meus actes. Però al final no vaig aguantar més; armant-me de valor, vaig decidir actuar. Em vaig acostar a tu, amb pas ferm, i et vaig fer un petó als llavis. Intens, excitant, amb el cor galopant-me com un cavall desbocat. Et juro que vaig desitjar amb totes les meves forces que el temps s’aturés en aquell mateix instant. Però el món va seguir girant i, en copsar la teva reacció, les cames em tremolaren com si fossin de gelatina. Et vas quedar allà, impertèrrit, fitant-me amb el teu esguard fred. Ni una paraula, ni un parpelleig, ni el més mínim gest. Per què no vas fer absolutament res!? Podries... no ho sé. Podries haver dit “t’estimo”, em podries haver clavar una empenta, podries haver-me insultat, podries haver-te rigut de mi... qualsevol cosa hagués estat millor que aquella indiferència, creu-me. Em vaig apartar unes passes, titubejant. Amb els ulls humitejats per la frustració i la ràbia, vaig proferir un crit esfereïdor: T’odio! T’odio! T’odio!.
Vaig fugir. Sentia els comentaris de la gent que passejava pel parc: “Però què fa aquesta noia? Que s’ha tornat boja? Està com una cabra!”. Corria tan de pressa com podia, apartant els vianants a cops de colze si calia. Només volia arribar a casa i tancar-me a l’habitació, aïllar-me d’aquest món tan cruel.
Vaig seguir amb la meva vida quotidiana, però feia les coses per inèrcia, sense cap mena d’il•lusió. De casa a l’acadèmia, de l’acadèmia a casa, alguna escapada al súper per comprar l’essencial i alguna trobada insulsa amb els amics. Res més. Enmig de la rutina, dintre meu es lliurava una batalla per intentar oblidar-te. La raó contra els sentiments. El cap contra el cor. Però el cor sempre guanya. Escac i mat.
Demà tornaré al parc, de nit, per evitar mirades indiscretes. Amb passes dubtoses m’acostaré a tu, mirant-te als ulls segurament per última vegada. Quan sigui just davant teu m’ajupiré i deixaré el sobre als teus peus, al costat de la inscripció que m’ha permès conèixer el teu nom.

Estàtua d’Adonis.
Autor desconegut.

Comentaris

  • Tinc el mal costum...[Ofensiu]
    copernic | 11-10-2011

    d'imaginar el final dels relats. I en aquest cas l'he encertat. Ha sigut cap al final, en les darreres línies, quan he llegit la paraula "indiferència". Tant se val, el que compta és la prosa fluïda i elegant que va fer mereixedor aquest relat d'un premi. Bona tarda, gironina!