Sopa de Fugu

24 de desembre de 1962

La sort no sempre es presenta d’una forma clara, neta i aromàtica. A vegades es presenta disfressada, bruta, pútida, com m’ha passat avui. De fet, ha estat tan desagradable que quan he arribat a casa l’he llençada a les escombraries.

A la rifa del mercat m’ha tocat un premi a la peixateria.

- Amb aquest fugu se’t curaran tots els teus mals- m’ha dit una dependenta que no havia vist mai, posant-me una bossa mullada i pudent a la mà.

Què sabrà dels meus mals? he pensat jo enfadada. Com cada dia ell tornarà de la feina ebri i irascible. Com cada dia trobarà un motiu, per petit que sigui, per enfadar-se amb mi. Inclús en una nit com aquesta. Mai hi ha treva.

Malhumorada i fastiguejada pel tuf, m’he posat a preparar el sopar. Un peix globus, quina bestiesa. Qui voldria guanyar un premi així? Qui se’l voldria menjar? Un peix tan perillós, tan letal…

Aleshores ho he vist clar.

Un tiet del meu pare que va viure molts anys al Japó, ens va visitar quan era petita i ens va explicar com de diferent era la vida d’allà. Entre d’altres rareses, ens va parlar del fugu. Un peix més letal que el cianur si es mengen algunes de les seves parts tòxiques. Un verí pel qual no hi ha antídot. Provoca nàusees, vòmits. Paralitza el cos, fent impossible respirar. És un camí a la mort lent, dur i agònic.

He tret el peix de les escombraries.

Tots els crits, els insults, els cops, les puntades de peu. Totes els ulls de vellut, les costelles fracturades, el genoll que em va trencar i dos anys després encara em fa anar coixa.

La por sempre present, la meva parella real en aquest matrimoni. Por al dolor, a no saber quan pararà un cop comenci. Por a desencadenar la seva ira, a amagar les ferides, a les mentides que he de dir i que ningú es creu. Por a la resignació...

Tot això pot acabar avui.

La veritat és que aquella bossa nauseabunda ha estat el millor premi que em podia tocar. Una petita empenta per fer un gran canvi a la meva vida.

He somrigut i li he fet sopa. Sopa de Fugu.