Madame Poirot

El cadàver estava a terra tal i com indicava el guió.

Els sis participants ens vam fixar en el cos. S'havien pres moltes molèsties per simular un assassinat real. Tota aquella sang falsa que brollava del coll, la tranquil·la interpretació del creador del club fent de víctima, amb el punyal clavat ben bé al cor... Era molt real. Massa real.

No era ara quan començàvem a interpretar els nostres personatges?
Però tothom estava immòbil enmig d’un silenci tens i espès.

Em vaig acostar al (suposat) cadàver. Em feia por tocar-lo per si estava mort de veritat, però també per si estava viu i m'enduia un ensurt. Per això li vaig acostar a la boca un mirall de mà que duia a la bossa.

- Està mort... - vaig dir amb un fil de veu al comprovar que el mirall no s’entelava.
Només feia dos mesos que havíem creat el grup de lectura i havíem organitzat una nit de misteri després d'haver llegit Assassinat a l'Orient Express.

Estava clar que el culpable era un de nosaltres però com que, a diferència del llibre no hi havia cap detectiu per resoldre el cas, tots ens vam limitar a llençar-nos mirades acusadores sense moure'ns del lloc. Menys jo, que incapaç de mirar a la realitat de cara, vaig començar a fer-ho a través del seu reflex. Semblava més edulcorat, més distant i petit.

La sort va fer que a través del mirall pogués veure la mateixa escena des d’una altra perspectiva. Enfocat cap al sostre, veia els llums que també tenien miralls i a la vegada em revelaven que a un de nosaltres li sobresortien de la butxaca del darrera del pantaló uns guants blancs amb unes taques sospitoses. Com que era el que estava més allunyat de la sala, ocultava el secret a tothom.

- Pau, què portes al pantaló? Has estat tu?.
En Pau sentint-se descobert, va fugir de seguida.

Ningú el va perseguir, al cap i a la fi només érem aficionats a la lectura. Això ja era feina de la policia.

Vaig deixar aquell club de lectura, no buscava emocions tan fortes. Però des d'aquell dia em faig dir, modèstia a part, Madame Poirot.