Transformació Personal

Les despulles que havien quedat de la seva vida eren com les òrfenes i ennegrides restes d’un incendi. Hi havia parts que estaven senceres, inclús intactes, però en conjunt, ja no eren funcionals. Durant molts anys va deixar que la fòbia la consumís sencera i ara només quedaven aquells trossets, aquells petits fragments que no s’havien destruït, inútils i inservibles.

El pànic irrefrenable que havia anat creixent progressivament, li havia usurpat la seva personalitat fins a controlar els seus pensaments i els seus actes, deixant-la en una posició d’una mera espectadora.

L’índex de la pitonissa picant repetidament sobre la carta la va fer tornar un xic a la realitat, però sempre des d'aquella posició distant. Va mirar bé el dibuix, era la carta número tretze, la mort.

- Tranquil·la, està del dret. Significa transformació personal.

Però no podia estar tranquil·la, li havia sortit el tretze!. Aquell maleït número sempre present, perseguint-la, assetjant-la.

Va notar el formigueig, el senyal de l’inici de l’atac de pànic. Li naixia a la punta dels dits i li adormia tot al seu pas fins a arribar a la llengua. Sentia el mareig incipient, la consciència esvair-se. Havia de fugir abans de desmaiar-se, no podia permetre que el número de la mort deixés caure la dalla cap al seu coll.


Aferrant-se a l’últim resquill de consciència, amb el cos garratibat, va arribar a la porta i va saltar cap al carrer.

La vorera era estreta. La inèrcia que havia agafat era irrefrenable i anava directa a un autobús que circulava de cara. Xocaria. Inevitablement. Va tancar el ulls.

- Estàs bé?

Un noi havia tirat d’ella amb força aturant-la a escassos centímetres d’on s’hauria accidentat.

Quan va obrir els ulls, es va fixar que el noi portava una samarreta amb un tretze enorme.

Aquell número li havia portat... sort?

La llosa va esmicolar-se.

El formigueig va anar desapareixent, el mareig va remetre i per primera vegada, durant molt de temps, va sentir que la seva vida era seva. Que havia renascut.