Trànsit d'ànimes

1811, Nova Orleans.

Una multitud s'havia aplegat davant seu.

Desenes d'ulls l'esguardaven en silenci.

Va respirar profundament intentant calmar la tremolor de les mans. Més enllà dels nervis de ser observat, notava per tot el seu cos l'evolució que molt lentament s'estava gestant. La notava recorrent-li les venes, la notava barrejada amb la sang. La notava a l’estómac donant voltes, bategant al mateix ritme que el seu cor. Pum. Pum. Pum. Pum. Una esperança rítmica. Una promesa cadenciosa.

Va agafar la trompa i al fregar el fred metall d'aquell instrument, tot el neguit que duia dins, va transmutar en una serenor cristal·lina per art de màgia. La trompa li havia regalat la seva mare el dia després d'haver fet els set anys i havia estat el seu amulet des d'aleshores. Al seu costat s'havia sentit consolat, calmat, comprès i capacitat per a transmetre musicalment, els sentiments que no sabia expressar amb paraules.

Tenia tant a explicar, però només hi havia una manera de fer-ho. Es va acostar la trompa als llavis i va deixar que l'aire fluís fins a emetre la primera nota. Allà de peu, al Congo Square, es va posar a tocar totes aquelles cançons que havia après de la seva família d'esclaus.



Va tocar pels anònims que ja no hi eren. Els que havien tingut amo, privats de vida pròpia. Va tocar per ell mateix, el fill d'un esclau nascut sota la mateixa condició. Orfe de pare quan va fer set anys, el mateix dia que el seu avi matern el fa fer lliure, cobrant-se a canvi una taxa inhumana, malgrat les súpliques de la mare.

El vent feia volar les notes dels cants que ell interpretava amb aquella veritat tan emotiva, i se les enduia lluny, com si les volgués fer arribar al futur, a totes aquelles persones que tindrien la sort de conèixer la llibertat com a condició inherent a la seva existència.

L'evolució esdevindria, ho notava per tot el seu cos. No seria encara, però poc a poc, baula a baula es trencarien cadenes. Pum. Pum. Pum. Pum. El tràfic d'ànimes acabaria... algun dia.