Sonet nº50

Amb ulls carnals opòs núvols I mars,
Recorren muralles de l'antic temps,
Aigua i clarors, i el fosc i el roig de l'arç,
Obrí els braços i abraçar el lament

Del vent i els seus deliris sempre cars,
El quequeig de les boires, lentament,
S'acosten per ser tallades per la falç,
I les estrelles ulls atents al pensament.

La vida, bella i per sempre inigualable,
Va gervotant entre la duresa de les pedres,
Acollint a tothom amb el seu abraç amable,

Aquella olor que palpo en les meravelles,
Aquells colors que oloro sempre lloables,
Això només té un nom: el poder de les vides.