Sonet núm. 57. Desterrat

Míser i trist apregon la tenebra,
Amb glaç als ulls i exiliat al born,
M'escorro sempre entre l'ombra,
Tot desfilant sol al final del jorn.

En hiverns blancs jo desafio el vent,
Tot assetjant la mar oberta,
Espers ardents al clos de la ment,
Aturant ones a la descoberta.

Un mot exiliat al meu cor,
Una paraula que persevera,
I on se vulga que estigui no mor.

És l'esperança vertadera,
I nosaltres la força que la mou,
Desterrats a la solitària terra.