Sonet nº49

Campanars, xemeneies avorrides,
Branques nues i ocells enplomitzats,
I aquest brogit de gents indefinides,
Aquests diumenges tan desesperats.

Borro la nit que marxa abrigada,
Mentres arriba el mati poruc,
El xiuxiueig de la gent animada,
Va despertant a tot el d'ull cluc.

I sento aquest enuig que s'em repenja,
Contra les venes i el pobre cor gelat,
I sóc pols i tristesa de diumenge,

Dins l'absurd color de la ciutat.
Tot admirant la setmana que penge,
De l'arbre de les hores amb plor mig ofegat