Són els versos que parlen

genera poemes bells com aquest
i una sensibilitat especial que fa viure bé, en pau amb el sol i la lluna

gràcies per llegir-me brideshead.

Parles del poema com un benefactor que sempre respon i és ben cert.

El poeta és, tal com fas tu, aquell que pot agafar el pinzell de les paraules per a dibuixar de colors brillants o de tonalitats diverses allò que el commou. Necessita trametre allò que el fa vibrar.

M'ha agradat brideshead!Et felicito.

...del poeta, de la poetessa, hi trobem molt més que bonics poemes.

El cor d'un poeta , i si escriu aixis de be, dient tant en poques paraules, es un gran cor.

Bé brideshead, des de l'exili he volgut donar una ullada a aquest breu poema car veig que has cercat una relació que aprecio de veres. Ja ho dit molt bé en Llibre, el sentit del poema és d'allò més críptic. Però al cap i a la fi la idea que es pot extreure és que el poema esdevé alguna cosa així com l'"estenedor" (i permeteu-me la comparació) on es penja la roba, i aquesta no és més que el pensament del poeta.

Així, el poema és la plasmació quieta, finita, immobil d'allò que ha motivat la seva raó de ser. Perquè els pensaments, els sentiments, poden ser diversos però -gairebé sempre- cal de la raó per posar-los en ordre. Doncs bé, un cop la raó ha actuat sobre el sentiment toca l'hora de composar els versos, donant-li la forma definitiva i això s'aconsegueix mitjançant unes normes, unes regles, que en en la poesia és el llenguatge (les paraules).

Al respecte d'això els versos "reposen els pensaments, un instant, no gaire més" és prou aclaridor del que s'ha dit. O sigui, que la poesia congela un moment al paper, un instant, un xic de temps suficient per emmagatzemar aquest pensament. Però és clar, això és momentani i allò normativitzat és tan sols el resultat final d'aquest procés. Mes el pensament continua arbitrari, atzarós, eteri, ple de vida i no deixa de ser aquesta "passió" a la que tu t'has referit, com una mena de força incontrolable que empeny al poeta a manifestar, a projectar a l'exterior aquest mon interior que viu i perviu.

Em sembla que se m'ha anat l'olla. Ui com calenta el sooool!!! Bé, gràcies de totes formes.

Ens trobem davant d'un poema breu: tot just 10 versos estructurats sense cap separació d'estrofes. Però malgrat aquesta mostra de bloc temàtic, la seva lectura m'inspira dues parts diferenciades: versos 1-4 i versos 5-10.

En la primera part la veu poètica ens planteja un doble sentiment: per una banda el desencís o la preocupació vers un fet determinat que l'aclapara i a causa del qual el pensament vagareja sense descans tot cercant sortides. Això ho veiem, però, a posteriori, quan aquest instant problemàtic ja ha passat i podem dir que reposen els pensaments.

I això ens duu a la segona part d'aquest doble sentiment que esmentava: la serenor aconseguida quan els pensaments ja descansen, malgrat sigui un instant, no gaire més...

I la part central, la idea vital al voltant de la qual gira tot el poema es troba precisament en el primer vers: Gràcies al poema

Gràcies al poema? Gràcies a quin poema? Perquè el que ara està escrivint la poetessa no pot ser la causa de la serenor aconseguida. I no pot ser-ne la causa perquè encara no ha cobrat vida, encara no ha estat creat.

Aleshores, potser el poema al qual s'agraeix aquesta funció de serenor és un altre, no pas el que ara tenim davant.

Evidentment, tot això són conjectures, i només l'autora coneix el veritable significat d'aquests versos que parlen.

Però passem a la segona part: els versos 5-10

Per descomptat està plenament relacionat amb la primera part, perquè ens movem encara en el món creatiu de la poètica. Si primer se'ns parlava d'un poema, ara és la passió vers les lletres, vers la inspiració el motor d'aquests versos.

I ens trobem de nou amb la idea de desencís, de preocupació. Però ara ja soterrada pels efectes positius que s'esmentaven en la primera part. Perquè, en el fons, el que ha trasbalsat l'ànima de poeta (o de poetessa) és precisament aquesta condició de ser poeta. Aquesta capacitat d 'ullar la vida des d'una òptica on el to dels fets i la força dels esdeveniments són recollits amb la intensitat pròpia d'aquells que veuen més enllà de les simples formes.

És una simple teoria. El meu punt de vista. Però crec que en aquest poema, l'autora ha volgut manifestar un estat d'ànim determinat, sense mostrar-ne l'essència. Críptic? Podria ser. Però no crec que aquest sigui el motiu.

Sigui com sigui i a nivell subjectiu, per descomptat, és un poema que amaga més d'una lectura. Un tret que considero característic de l'obra general d'aquesta autora.

Brideshead: són els versos que parlen, però cal que els donis veu. I tu li has posada. Suau. Fluixeta. Amagada. Però hi és.

Un petó,

LLIBRE

poema breu, amb versos comptats, molt ben comptats, suficients, els necessaris...
els pensaments del poeta, tancats en un poema... i parlen i diuen i expressen el que ell sent... és el seu cor que parla i escriu...
felicitats!
una abraçada!

Tenia ganes de llegir-te de nou. He estat mirant perquè no recordava haver-te comentatn cap dels teus versos (crec que et vaig comentar un relat)... ja m'extranya, ja...

M'agrada aquest poema breu, perquè també a mi, per un instant curt, em permet descansar i reflexionar aquestes línies que "parlen per si soles". Tantmateix, són paraules que només poden entendre aquells que ens agrada escriure, i trobem a la poesia una manera d'expressar el que ens corre per dins...

Mmmmmmmmmmm! Respiro serenor...
Una abraçadaaaaaaaaaa

Henry