Somnis trencats

El vaig conèixer al videoclub del barri on llavors ell treballava. Li va cridar l'atenció la meva afecció pel cine dels germans Cohen, i va decidir que era digne de la seva conversa. Des del primer moment em va semblar que gran part d'ell era pura aparença: s'esforçava per projectar a l'exterior el personatge que creia ser. Per aquella època acabava de deixar la universitat, em va explicar. Considerava la universitat una institució menyspreable, creadora de caps-buits. Ell seria un director de cine autodidacta, com en Tarantino, que també havia treballat en un videoclub.
Cada nit s'emportava cintes de vídeo a casa seu i, bevent a morro d'una ampolla de Trina i menjant pistatxos, les estudiava atentament. Només li interessava la crème de la crème: La guerra de les galàxies, El cuirassat Potemkin, Pulp Fiction, Ciutadà Kane, Gilda, Transpoiting, Casablanca, El maquinista de la general, Reservoir Dogs. També li interessava la literatura. El seu autor preferit era Charles Bukowski que, segons deia, li havia ensenyat que l'art no tenia perquè ser amable.
Així que, com tants d'altres, ell també tenia pretensions artístiques. Feia anys que parlava d'escriure una novel·la. Cada vegada m'hi veig més irremeiablement abocat, em deia sempre, donant-se importància. Però amb els anys que el vaig tractar només n'havia escrit el títol: Calbs, grassos i mediocres. Calbs, grassos i mediocres, seria un cant de rebel·lió postadolescent, em va dir. Si no s'afanya a escriure-la, pensava jo, acabarà per convertir-se en la constatació de la seva pròpia condició. En realitat, la novel·la només era un pretext; el que desitjava més que cap altre cosa no era escriure una bona novel·la, ni fer una bona pel·lícula, ni escriure una gran guió, el que volia era deixar-nos a tots amb la boca oberta, demostrar d'una vegada per totes el que ell ja feia temps que sabia: que valia més que la resta.
Ell no tenia amics, tenia serveis. El barber, el metge, el dentista, el veterinari. Tots eren amics seus. Si no hi havia alguna cosa que poguessis oferir-li, ho tenies difícil per fer-t'hi amic. Però calia diferenciar: hi havia els amics artistes, i els amics "normals". Els artistes eren els seus veritables amics, tot i que creia que artisticament no li arribaven a la sola de la sabata. Jo no era ni dels uns ni dels altres. Jo era una mena de tipus inofensiu que passava de tant en tant pel videoclub i m'hi estava una estona. Una mena de confessor insignificant amb qui li agradava parlar.
Un dissabte a la nit em va convidar al pis de dos amics artistes. En el seu cas era la música. Es van passar tota l'estona tocant la guitarra, versionant temes de l'Andrés Calamaro, dels Rodríguez i d'en Ben Harper, dels Creedence i els Stones. No ho feien malament, però suposo que tampoc ho feien especialment bé. Els dos treballaven de veterinaris. Tenien molts llibres i discos i pel·lícules. Quan al temps que dedicaven a la seva vocació, ara en tenien força: les novies els havien abandonat a tots dos al mateix temps. Entre i cançó i cançó no van parar d'autocompadir-se i maleir-ho tot, les dones, la societat, el món en general. Quan cantaven una cançó que parlava de cors trencats i dones cruels es miraven i, rient, assentien amb el cap com dient "i tant i tant, tu ja saps què vull dir". Però eren bona gent.
El cas és que el paio es pensava que era un geni. La claredat de la seva visió, em deia així mateix, el situava un pas endavant. Jo em preguntava com podia presumir un hipocondríac de veure les coses més clares que els demés. Perquè era un hipocondríac del quinze. Cada dues setmanes tenia càncer, cada tres dies un tumor. La seva novia l'havia hagut de portar a l'hospital unes quantes vegades. Quan el veien arribar somreien, li donaven uns copets a l'espatlla i li deien que no passava res, que estava perfectament. Ell s'emprenyava com una mona i s'assenyalava amb el dit el punt on sentia les punxades.
Abans no em vaig adonar que feia amb tothom el mateix, em molestava que em tractés amb displicència, suposo que perquè en el fons el trobava ridícul. Igual que trobava ridícul que jutgés a les persones per la seva intel·ligència. La intel·ligència era la qualitat que més valorava en ell mateix i el criteri a través del qual jutjava als altres. A vegades feia jocs estúpids per mesurar la intel·ligència dels altres, jocs del tipus ¿de quin color era el cavall blanc de Sant Jordi? Que abocava en el moment més inesperat; per exemple: quan tothom estava una mica trompa. A mi em semblava terrible està preocupat només per la pròpia intel·ligència, preocupat per demostrar-la, per augmentar-la, per testar-la, per comparar-la amb la dels altres. Suposo que et deus sentir terriblement sòl, tu i el teu intel·lecte. No hi ha coses molt mes importants en les persones que la seva intel·ligència? Per exemple la seva bondat. Qui pot negar que es molt més important que una persona sigui bona abans que intel·ligent?
Quan me'n vaig anar a viure a Barcelona per estudiar a la universitat li vaig perdre la pista. No va ser fins bastants anys després que me'l vaig tornar a trobar, passejant pel carrer. Havia perdut molt cabell i s'havia engreixat. Treballava vuit hores al dia en una cadena de muntatge. Em va explicar que s'havia buscat una feina mecànica per tal de poder pensar en els seus projectes artístics mentre treballava. Encara estava tractant de decidir si rodar un curt o escriure una novel·la. Quan ho hagués decidit aniria per feina i en qüestió d'un parell d'anys arrencaria per fi la seva meteòrica carrera. Se'm va acudir que, encara que una mica massa tòpic, Somnis trencats era un bon títol, tan per una novel·la com per un curt.