Somnis d'adolescent romàntica.

La Marta, asseguda al llit, sanglotà. Estava farta. El Miquel no l'empaitava. Fugia d'ella. Potser era gay? No, no era això. Es mirava les noies de mala manera. A ella inclosa. És que ell no es menjava un torrat! Què coi passava? Que no entenia els missatges sutils que ella l'enviava? Doncs estaven prou clars, que el desitjava! Potser estava jugant amb ella? No el veia amb tanta maldat. Ella era atractiva. I una mica idiota, ho havia de reconèixer, perquè podria tenir altres nois, però s'havia encapritxa't d'ell. Tampoc ell era res de l'altre món. No ho entenia. Estava segura que si li enviés les mateixes senyals que havia rebut ell a altres nois, es faria una cua ben llarga de pretendents a la porta de casa seva.

"Només si per un cop em seguís la conversa i no em contestés amb monosil·labs, amb aquests 'si's o un 'no's que no porten enlloc..."- Es deia. Ella era una noia normal, intel·ligent, simpàtica, dolça i maca. Perquè no podia tenir el noi que ella volia? No demanava tant. No volia un actor de película musculat, ni un cantant rebel, ni un futbolista milionari. Volia en Miquel, un pringat. Potser ara li començava a caure malament i tot. No, un moment, no... estava enamorada, no podia evitar estimar-lo, per molt que la ferís.

Va plorar de ràbia. Era una cria amb els típics somnis d'adolescent. Tenia 17 anys. I si es jutjava pels seus actes, potser menys i tot. Adonar-se'n no li va fer gaire gràcia, la noia madura que pretenia ser no es comportava així. Des de quan s'havia de capficar amb un noi? Es va quedar en blanc, amb la mirada perduda, asseguda al llit. Sorpresa: li va donar la sensació de no conèixer-se. Va recuperar la visió de l'infinit i la centrà sobre el cobrellit. Era de color blanc, amb motius roses. "Òstia, que cursi", pensà.

Va decidir oblidar durant uns instants les seves reflexions que no portaven enlloc. "M'he d'animar". Va treure la seva caixa de joguines de sota el llit, i l'obrí. Li tornà la lluentor als ulls. Quants records. Amb només un any i mig, es meravellava de com havia aconseguit acumular tal quantitat d'objectes lúdics. Quantes bones estones i quin munt de records que se li venien a la ment. Sempre que obria aquella caixa li costava triar. Se'ls estimava tots i cadascun d'ells: vibradors (un normal, de plàstic, la seva primera adquisició, i un que funcionava amb un parell de piles que agafava del comandament a distància del televisor sense que son pare sospités), boles xines, aparells aquàtics, penis de plàstic, penis dobles, un arnès, una màscara amb mordassa, un fuet assotador, unes manilles, lubricant i un joc de roba interior de cuir negre. Va meditar uns instants, i va decidir apartar els aparells aquàtics.

Es va treure la roba, i un cop despullada, amb calma i tranquilitat es va vestir de cuir. Va agafar el penis a piles i l'engegà. Somrigué: li encantava aquell soroll. Notava com es posava a to per moments. Es passà el vibrador per totes les zones erògenes del cos. Obrí la cremallera davantera de les calces de cuir i s'hi inserí el vibrador, poc a poc, gaudint-lo, amb paciència. El deixà allà. S'ajupí de nou, i agafà la mordassa. Va descobrir a sota d'aquesta una magnífica cua de cavall. Li encantava. Ara li tocà a la cremallera de darrera. Eren tota una caixa de sorpreses, aquelles calces. Va agafar el lubricant. S'untà bé i es posà la cua de cavall. Perfecte. Un parell més de detalls, i ja estaria. O potser no, amb el fuet ja n'hi hauria prou. Es va posar música gòtica i començà a ballar rítmicament, movent el fuet amunt i avall.... "tzac! tzac!"... una d'aquestes fuetades va passar a escassos milímetres de la webcam. Havia d'anar amb compte o quedaria descentrada. Va bellugar-se una mica el vibrador que portava encaixat, i es remenà rítmicament el clítoris fins l'orgasme.

En acabat, reposà, i s'apropà cap a l'ordinador. Aturà la webcam. Es tregué tots els accessoris que portava incorporats i edità el vídeo que havia resultat. La primera part, de llàgrimes i reflexions no hi pintava res, aquí. Un cop l'hagué deixat com va voler, el comprimí dins d'un fitxer .zip i l'empaquetà en un correu electrònic que tenia com a destinatari en Miquel. L'anomenà "Missatge sutil nº 17". A veure, si d'una vegada per totes, en Miquel començava a caçar les indirectes.


En Miquel rebé la darrera entrega dels missatges sutils amb por. Estava acollonit. Aquella noia estava completament sonada. No s'atrevia ni a mostrar aquelles imatges als seus amics, cosa que seria normal en companys de la seva edat. Ni tan sols gosava dir-ho a la familia. Com s'expliquen aquestes coses? La policia es riuria d'ell. No veia cap altre escapatòria que no fos l'exili. Mentrestant, es limitaria a evitar-la i controlar que no se li apropés gaire. Tard o d'hora la perdria de vista. O això és el que es pensava.