Misèries de la vigorèxia (capítol 1)

En Rubén començava a estar fart dels seus companys de gimnàs. Ben musculats, ben morenets, ben pentinats i ben vestits. Bé, no estava fart d'ells, de fet estava fart que no se'l miréssin. Ell, tot i tenir un cos més atlètic que la majoria de la població, se sentia inferior en relació amb els que el rodejaven en el centre d'esforç i potenciació, com ell
anomenava al gimnàs, i això li era causa de disgust. Sempre li havia agradat ser el centre d'atenció. Havia de fer alguna cosa espectacular. Així que es posà a rumiar alguna solució.

Al cap d'uns quants dies, va veure la llum. Va decidir potenciar la musculatura de l'esfínter anal. Estava segur que seria un pioner, i en conseqüència adquiriria l'admiració dels seus companys, que tant es mereixia. Aquelles boges narcicistes fliparien. Amb una mica de sort patentaria el mètode i es convertiria en un nou ric. A més, els nois del pub-musical "VésKeViNc" farien cua a la porta del seu dormitori, si aconseguia regular la força de l'esfínter. La cosa prometia. Si és que una altra cosa no, però quan li donava per pensar, tenia idees genials.

Agafà un paper i es disposà a fer un planning. Començaria amb un règim estricte. "L'esmorzar consistirà en codony en generoses quantitats, acompanyat d'una càpsula de 5 mg de loperamida. A l'hora de dinar, mig quilo d'arròs serà la quantitat adient...". Deixà d'escriure i va fer una pausa pensativa. "...mmmm... i una càpsula de 10 mg de loperamida". Sempre li havia agradat ajudar-se de la química per potenciar el seu cos. Era una ajuda extra, sense haver de fer gaire esforç. "Per berenar, un plàtan
banyat en xocolata" (que n'és de llaminer), "i per sopar, un altre plat d'arròs amb 10 mg de... espera, per sopar amb menys dosi en tindré prou, que siguin 5 grams de loperamida".

Ara només calia esperar a que tot plegat fes efecte. Va dinar el mig kilo d'arròs i es va prendre 5 mg de loperamida ("en prendré 10 més endavant, de moment, per començar, 5 estaran bé, suposo").

Aquella tarda anà al labavo. Es posà la rentadora i l'assecadora en marxa (avantatges de tenir certs electrodomèstics al lavabo, que era ja de per sí extremadament petit). Tot i que era estiu, tot era poc per aconseguir crear l'efecte sauna que desitjava. Ja notà que li començava a costar, però després d'uns quants esforços, aconseguí defecar un parell de pilotetes de fem. També havia suat prou. Semblava que l'exercici era efectiu i complet. Seguí amb el pla establert.

Al dia següent, no notà la necessitat d'anar al lavabo. Al dia posterior a aquest, tampoc, però sí notà un lleuger malestar intestinal. Al tercer dia, tenia clar que o treia el que portava a dins, o moriria d'una explosió interna molt poc fashion. Constant i metòdic com era, va aprofitar per posar en marxa altre cop la rentadora i l'assecadora. Tancà el lavabo cinc minuts i hi entrà. El termòmetre s'aturava als 47ºC, i les condicions semblaven les ideals. Es sentà a la tassa. Començà a apretar. Sense resultats. Apretà més fort. Començà a suar. Ara ja se'l sentia forçar la respiració a cada impuls. Començà a suar exageradament. Se li marcaven les venes del coll i del cap. Sentia el plaer de saber-se pioner. Implicava un gran esforç, però era pioner. De l'esforç que feia es podria haver tornat ros perfectament, si fos possible.

La caca sortiria en breu. I amb ella, l'esquinç anal:

- ¡¡¡¡YaaaaaaaaaaaaaaiaaaaaaaaaaaaaAAAAAAARGGGGGGGGGGGGGGHHHSSSSSSSSS!!!!

Els aproximadament setanta coloms que hi havia en cinquanta metres a la rodona fugiren espantats (...flap flap flap flap flap!!!...). Un silenci tenebrós seguí al crit... "Què... què... què ha estat això?" Preguntà un jubilat a la seva dona, cinc pisos més amunt. Sagnant pel cul i greument deshidratat ("ai ai"), en Rubén obrí, marejat, la porta del lavabo, notà la frescor del passadís, i s'apropà al menjador, on agafà el telèfon per fer un parell de trucades.

- Hola Borja; amor meu, veuràs... - Aquesta fou la primera.
- Urgències? - Aquesta fou la segona.

En Borja el portà en el seu cotxe fins a l'hospital més proper. Després d'un breu anàlisi rectal, el metge estava entusiasmat.

- En ma vida havia vist petar un intestí d'aquesta manera. Enhorabona - digué, fent-se el simpàtic-. Cavallers, han de fer servir lubricant.
- Què coi lubricant? Diga-li lo de les pastilles - digué en Borja.
- Quines pastilles? - preguntà el metge intrigat.
- Xivata! - espetà el Rubén al seu nòvio.
- Està prenent loperamida - seguí en Borja-. En plan bèstia - afegí.
- Quèèèèèè? - respongué el metge-. Però que s'ha tornat boig?
- Vull potenciar el meu esfínter anal - intentà aclarir el Rubén.
- Però què vol, partir anous amb el cul? - preguntà el metge.
- Necessito les pastilles per...
- Vostè el que necessita amb urgència és un psiquiatra - el tallà el metge.
- És el que jo li dic - comentà el Rubén.

Trigà temps en recuperar-se. Anar de ventre era un malson extremadament dolorós. Però tenia l'avantatge que, amb el Borja, ara sempre donava, en comptes de rebre. A ell li agradava més donar, li donava més sensació de poder. En qualsevol cas, al cap d'un mes, començava a trobar a faltar
aquella altra sensació.

Un cop recuperat, al cap de quatre mesos, va veure clar que el pla havia fallat perquè les dosis havien estat exagerades, per desconeixement. Ara, amb el coneixement adquirit, no fallaria. Va disminuir dràsticament la dosi de loperamida i portà una dieta una mica més equilibrada. Es tornà a entrenar amb el mateix mètode. Al cap de dos mesos, estava convençut que havia guanyat força en aquella zona. I ho pensava celebrar amb el Borja, que no s'imaginava el que l'esperava.

Després d'un sopar romàntic, el Rubén l'ensarronà.

- Vols donar una estona? - preguntà en Rubén, somrient-. Em ve de gust rebre.

En Borja somrigué. Havia picat.

Ja al llit, en posició, i a l'acte, en Rubén començà a apretar.

- Notes alguna cosa? - preguntà.
- Ui tant - respongué el Borja.

Ui tant que ho notaria. En Rubén començà a apretar de manera incremental.

- Tant no que em fas mal - respongué el Borja.

Però el Rubén ja no l'escoltava.

- Para! Para! Para! Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

Tot s'aturà un altre cop. El telèfon entrà en acció.

- Urgències?

No només el telèfon, entrà en acció.

- Vostès un altre cop? - preguntà el metge-. Què passa?
- Veurà... - digué el BOrja, tot mostrant el seu aparell genital.
- Valga'm deu! - exclamà el metge.

En Borja i el Rubén no arribaren a bon port. Això sí, el Rubén començà a ser més popular. I conegut. Ara el coneixia tot el barri amb el malnom de "el trencanous". Tenir una relació amb ell era mostra de tenir-los ben posats, o d'estar una mica sonat. Al gimnàs causà furor.