Si tu fossis.

Vas entrar en la meva vida amb tanta naturalitat que no vaig sospitar de tu. Ni tan sols recordo quants anys en fa, d'això (menteixo: ho sé, amb tanta precisió que t'espantaries). T'has quedat com a paradigma de la meva
perdició, del meu fracàs, de la meva frustració. Una obsessió. Després d'aquests anys, sé que no t'oblidaré mai. També sé que et tinc idealitzada, però és així com et vull tenir. No es tracta de qui, què o com ets, sinó què simbolitzes.

Mai he cregut en la reencarnació. I espero encertar, perquè sé, que si existissin vides successives, tu hi series allà. I jo al costat, perseguint un dels teus somriures. Tant de bo no m'hagi d'enfrontar amb una mena d'etern retorn nietzscheà. L'etern i continu fracàs. L'error, un cop darrera l'altre.

Qui sap on viurà la humanitat dins d'un milió d'anys. En cas de seguir vivint, el pervers atzar ens farà néixer el mateix any, en el mateix meteorit, on jo aniria darrera teu, donant llargs saltirons, totalment cegat d'amor. Tu, simplement, somriuries, i et mantindries a la distància exacta perque no et pogués roçar i a la vegada no tingués la sensació de perdre't per sempre. I et seguiria somniant.

Probablement la humanitat desaparegui. No hi confio gaire en ella. Som bastant idiotes. No obstant, la meva bofetada emocional seguiria succeint: Si jo fos una rata de claveguera, tu series aquella hàmster preciosa de color canela que tothom voldria acariciar. Si tu fossis una bonica gossa jo seria un escanyolit xihuahua que fumaria Ducados per aconseguir una veu més greu i prendria anabolitzants per desenvolupar la musculatura. Evidentment, tampoc aconseguiria impressionar-te. Si tu fossis una mantis religiosa, jo seria aquell que voldria morir ingerit per tu i, en canvi, rebria el càstig de seguir vivint (una mena de suïcidi invers, curiós), veient amb agonia com m'ignores. Si tu fossis un complex cohet espacial, jo seria un avió de paper. Tu un cotxe potent, jo un patinet (ja passats de moda, clar). Tu un bitllet nou de 500 euros, jo un cèntim brut i menyspreat, perdut sota una estanteria d'algun supermercat de la perifèria. Si mai s'aconseguís mantenir el cervell eternament en vida, dins d'un pot de formol, et tindria en ment continuament.

Només em pregunto, qüestiono, si mai, per qualsevol associació d'idees absurda, em recordes. Seria suficient per fer-me somriure. Potser, fins i tot, seria feliç per uns instants.


Si tu fossis... jo estaria enamorat de tu i t'estimaria.



El dubte és: t'hauria d'enviar això a la teva compta de correu, de manera anònima? Tinc curiositat per saber quina cara posaries. M'agradaria, en qualsevol cas. Digues, em descobriries?

... ho meditaré ...