Matar una mare

Eren prop de les sis i mitja del matí. Caminava per un paratge hostil i totalment desconegut per ella. Clarejava. L'olor d'humitat que tant li havia agradat sempre, adquiria ara un toc sinistre. Les sabatilles se li esfonsaven dins del fang, tenia fred, i plorava, presa d'un atac de nervis. Dos homes vestits de camuflatge l'ajudaven a mantenir-se de peu i obrir-se pas a través del terreny lliscadís.

El seu fill, de 24 anys, avançava 20 metres davant d'ella, amb dificultat. Descalç. Amb les mans lligades a l'esquena i una bena als ulls. Acompanyat per un militar armat amb un fusell, que el guiava. Portaven caminant uns deu minuts des de que havien deixat el cotxe en un camí de cabres, quan el primer militar s'aturà, davant d'un arbre. Els altres van deixar de caminar immediatament. Havia arribat l'hora. Ella no s'ho creia. No podia ser. Esperava que passés qualsevol cosa que parés aquell espectacle sense sentit.

Però no va succeir cap miracle. El primer militar situà el seu fill arrepenjat a l'arbre i s'apartà. Donà les ordres, i els altres afusellaren al noi mentre aquest cridava unes últimes paraules en honor a la llibertat del seu país. Després de la ràfega de trets, caigué al terra, primer de genolls, i després de costat. Sa mare caigué al mateix temps que ell, les cames no li responien. El primer militar s'apropà al condemnat i li donà el cop de gràcia, que ella notà com si el rebés dins del seu cervell. Els militars els deixaren allà, i marxaren plegats cap al vehicle, comentant banalitats rutinàries.

La dona s'atansà al seu fill. Mort. S'agenollà al seu costat, i murmurà paraules inintel·ligibles banyades en llàgrimes, mentre veia com la sang del seu fill, la seva sang, es filtrava terra endins.

Ella feia dos dies que era morta, des del moment que va sentir el càstig que rebria el seu únic fill. Execució. Va poder notar com una buidor total l'envaïa. No hi ha res més semblant a la pròpia mort que viure la mort d'un fill. No li importava què havia fet el seu fill, si matava, robava o traficava, si hi havia guerra... tot li era igual. Era el seu fill! Ella sempre l'hagués indultat, l'hagués tingut al seu costat. Hagués acceptat emportar-se'l al lloc més remot de l'univers, si amb això hagués aconseguit veure'l amb vida la resta dels seus dies. Encara que hagués fet qualsevol cosa que s'hagués pogut imaginar, qui sap: robar, violar, assassinar o altres coses igualment censurables per les quals mereixeria un càstig, ella l'estimava. Era el seu fill. El volia veure bé. El volia veure viure, créixer, tenint una familia. Li hagués agradat veure'l feliç.

Però allà estava. Al seu costat. Immòbil, absent. Per molt que el cridés, el toqués, ell no reaccionava, ni ho faria mai més. Es trobà sola, sense res a fer, sense enlloc on anar. Buida. L'abraçà amb totes les seves forces, plorant. No s'ho volia creure. No s'ho creia. El tenia davant, i no s'ho creia. El seu lloc era allà on estigués ell. Volia tornar estar amb ell. Havia de ser un malson del qual despertaria, tard o d'hora. Només si pogués tornar enrera en el temps... però no podia. Es quedà allà, sense trobar cap solució. Bloquejada. Res tenia sentit, era tot tan absurd... S'estirà al seu costat, en la mateixa posició en la que moriria, vuit dies més tard, en la soledat més absoluta.