Somiar despert

Quan dorms els somnis viuen una existència efímera, el subconscient crea mons, l'inconscient els dona moviment. Somnis que el temps dorm i en obrir els ulls son vagues les imatges que recordes, tot i tindre la sensació haver-ho viscut, l'oblit esborra les restes com les ones les petjades a la platja. Però, somiar despert, entrellaçant la realitat, la teua, la d'altres persones, la que experimentem en comú, la que ens diferencia; no té res a veure. Somiar despert és una acció, un moviment.
A voltes les circumstàncies, a saber, una crisi, les depressions, frustracions, impotència ens deixaven a fosques, dins d'una habitació sense llum, ni porta, ni finestres. Anys de foscor i fred. La primavera i l'estiu passaven de llarg, mentrestant, observava els trens des d'una estació fora de servici. Resiliència en vena. El sofriment m'encegava obligant-me a centrar-me en la supervivència. Contra les inclemències vaig resguardar la meua integritat. Des de l'interior clamava un somni, un, que valia per mil. El que tinc entre mans és un somni que durant anys he digerit a la ment i a poc a poc plasmava en paper, paraules, intenses i combatives donant-li veu al carrer, des de baix, des d'on a ningú li agrada estar. Somnis i més somnis s'amuntegaven en un racó del pensament formant un lloc on conviure. El somni: publicar un llibre de poemes. Li vaig posar per nom Somniopàtic.
A força, d'intentar-ho i alimentant-me d'incomprensions em feia més fort i un bon dia algú es fixà en els meus escrits. Poemes onirisocials, poemes ferits que van pensar que isqueren a la llum.
Un dels meus somnis es realitzava, estava en pau amb mi, era el meu somni i parlava mitjançant la paraula impresa, contava batalles personals, versos punyents de mil persones diferents. No té preu que et paren pel carrer i les persones et diguen que se senten identificades amb el poema, amb mi, amb el meu somni. No hi ha goig més gran que un somni compartit.
Continue somiant despert, però, això ja és una altra història.