Esperança

Amb catorze anys no es menjava el món, li feia burla. I el món, la vida, caigué damunt d’ell i el soterrà en un desert. El desert del sentir humà. Quedà aïllat en una presó sense límits on tot era foscor. Només ell, era llum en este embolcall de obscuritat. Una llum que el cegava i no el deixava veure més enllà de les ombres que es formaven abans d’entrar en l’univers de color negre que l’envoltava. A palpes buscava qualsevol cosa que li fóra familiar, tot li era estrany, no identificava ni recordava res. De tant en tant escoltava una veu que pareixia reconèixer-lo, però, s’escoltava tan llunyana que no distingia el missatge d’aquelles paraules.

Immers en els seus pensaments, els seus somnis i anhels, sovint, li s’apareixia la visió d’uns ulls multicolor on a cada segon destacava un de diferent. Tot i que acceptà este món, sentia que ací, ell era un dissident i sempre ho seria. Un rebel en contra la seua voluntat. Obrir els ulls deixà de tindre sentit i els tancà. S’endinsà en l’oblit que prefereix ignorar, conversava amb la soledat i la soledat li responia amb un silenci. Cada nit després de deixar la ment en blanc amb l’ajuda dels licors dels pecadors i la sang dels diables nocturnes, repassava mentalment el silenci, i per el temps, afinant l’oïda escoltà un so.

En esta quietud convivia la pregunta i la resposta. Obrí els ulls, feia temps, anys, que els tenia tancats, tant, que les llàgrimes eixien amb la força d’un riu que es precipita com un torrent per un barranc. En este viatge alguna gota es perdé entre els llavis. Llavors notà la humitat i el sabor salat del mar, deixant-li en el paladar un regust a oceà. En la boca assaboria el misteri de les profunditats. Lentament el vel que l’ocultava es va desfer com les fulles seques, com el sucre en el cafè amarg. Aleshores la foscor atenuà la seua intensitat i la llum es torna suau i clara, finalment aconseguí veure i el primer que reconegué en mig de figures i formes oscil·lants que anaven definit-se a cada segon, varen ser uns ulls multicolor. El món era el mateix, només li havien canviat el decorat. “Una llum per a cada foscor / Una foscor per a cada llum”. El món seguia igual, menejant-se amb moviments desordenats buscant el orde, agitan-se en la seua llar, rebolcant-se en l’estany dels remordiments, tanmateix, ell, havia canviat i tornà a fer-li burla a la vida i al mateix món.