Kenso (modificat)

S. XII Finals de les guerres Genpei.
20 de juny de 1182

Afores de la ciutat de Kioto, Japó.
Un crit esclata en mig del silenci. És contundent i dur, com si fora l’última paraula que s’haguera d’escoltar en el món i és un nom. – Ichigo! – La resposta no es fa esperar. – Kenso! – Per respecte a la vida, cal saber el nom d’aquell que et pot donar mort, enemic o rival, potser, l’única persona que et recorde siga el teu botxí. Ja sentenciat, és l’última persona present quan exhales l’últim sospir.

Sentir el nom de l’enemic fa tremolar el cos i enyorar la llar. La calor és ofegant, en contrast, la suor freda serpenteja pel rostre com una serp en un desert. Els records venen a la ment, son com el gel. Lluny queda, el dia del jurament. Donar la paraula com a home, la mateixa que jurava protegir amb la vida el shogun del clan. El dia de la cerimònia l’escenari bullia exultant d’honor i respecte. Què s’ha fet d’eixos dies? Lluitar en una guerra amb l’excusa de la pau i la mort, és l’arma? Les persones utilitzen les armes, els ordenen assassinar i defendre’s, amb raons que no son tan diferents. Salvar la vida quan al teu voltant tots moren?
La raó, l’únic que fa és canviar de bàndol. On son ara l’honor i el respecte? On? Si l’assassinat, és vist com a necessari. Llavors Kenso estranya la llar. Família, amics, l’olor, mescla de terra i aiguamolls dels camps d’arròs. Està sol, enfront d’ell se sent respirar l’enemic. El sent sofrir el seu propi infern. El cos demana descans i alimenta la katana amb la mateixa idea. Matar i viure. Peons que juguen una partida perduda per anticipat. Son sacrifici. Ho son els dos. L’adversari no sembla que tinga por, però desitja el mateix, acabar amb este malson. Necessita pau i descans. La situació ho fa difícil. Una respiració constant, entretallada i ràpida. Els dos estan preparats. Després de més de vint minuts de lluita semblem dues figures de pedra, ningú mou un múscul, cap dels dos es tornara enrere. L’home és la seua paraula i sense els fets, no és res. Maleïts aquells que envien a la guerra i no van.
Després silenci. El silenci com a testimoni i respecte. El vencedor que acaba de donar mort al rival reflexiona: si totes les morts en guerra s’honraren, potser, entendríem què és estar viu. No és bonic el fet de matar, ni el de donar mort si no és per una causa noble com la defensa i protecció dels més febles. Estic cansat, m’he cansat de matar sense raó, només per interessos particulars, enveges, conspiracions, històries que reescriuen la història, herois vencedors clamen la seua victòria des del cim d’una muntanya, una muntanya formada amb els cossos dels innocents, contes, mites, il·lusions, mentides! Renuncie a fer el treball d’un shinigami. Quina classe de societat no respecta la vida ni tampoc el dol? Si s’ha de morir lluitant que siga en defensa dels que estimen, dels que mouen esperances amb un somriure. D’aquells i aquelles que unixen diferencies.
Kenso s’acomiada de l’enemic amb el màxim respecte, acompanyat el difunt. Amb respecte pronuncia el nom del difunt:
– Ichigo. Després amb solemnitat amuntega la llenya necessària per a una pira funerària, col·loca el cos de manera que el cap mire cap al nord i després encén el foc que alliberarà l’ànima de la seua presó carnal. Kenso espera dret fins que tot es consumix. Fa una reverència. Mira el camí que du al campament de l’exèrcit. Alça la vista al cel i canvia de sentit, decidit a retornar a la llar marxa cap on es pon el sol.