Demane perdó si no és poesia.

Ja molt enfadat vaig parlar amb un to de veu, calmat però intens:
Vos tinc que destruir, deixar en ruïnes la vostra història, malparits que confonen l’orgull amb el sentit comú, descervellats que devoren convivències, aprofitosos de merda, no serviu ni per a fem i re-utilitzar-lo per poder femar un camp, no sou ni el reflex que preteneu ser, incapaços, miserables patriarcals, que confoneu a les generacions amb falses esperances de llibertat esquarterada, sou el verí sense remei, cadàvers dins d’un cos sense vida, cadàvers que dueu la marca del sant dimoni, carn maquillada, bells embolcalls de falsedats i maquillatge. Les butxaques plenes, diners fets amb sang d’esclau. Amb quines ganes vos trauria els budells i vos faria veure’ls com rellisquen i cauen fins arribar al sòl erm, vos taparia la boca per a que es menjareu els vostres vòmits, vos llegiria tots els noms dels induïts al suïcidi i al mal viure fins que vos eixira sang de les orelles, desgraciats que no agraïu l’esforç dels que es sacrifiquen, menyspreu les seues vides i les sentencieu a la condemna de la repetició, al bucle infinit que fa creure que canvia, incapaços de cometre un pobre acte de beneficència si no és per a afavorir i alimentar els vostres egos, inútils que voleu construir un somni, embrutant les parets que el formen amb la pell de les vostres víctimes. Hui senyors legisladors sereu legislats, no, per les vostres lleis, tampoc per les nostres, hui els morts parlaran, tindran veu i decidiran. El famós “dret a decidir”. No s’apureu, serà lent. Tindrem el detall de fer-vos gaudir cada segon d’eixa vida que tant estimeu, tanmateix, no aprecieu, no valoreu, no compartiu. Els xiquets assassinats amb guerres, fam i pobresa, observaran captivats com si miraren el foc encisador d’una llar, la justícia poètica que s’infligira als degenerats que maleïren al món. Les dones violades, mal tractades obligades a la submissió d’una societat que no és d’elles els recordaran amb colps de puny i puntellades la tortura i enganys que han tingut que passar en la seua única vida coneguda. No totes viuen en un primer món i fins i tot este és un miratge. Els més vells vos faran sentir l’oblit amb les seues mirades. Els joves arruixaran amb gasolina els vostres cossos, vos encendran en flames i mig morts les apagaran, per poder contemplar el que queda d’un futur que se’l va prometre. Després d’estos turments i d’altres que no diré, esperarem escoltar els plors i els laments demanant clemència i pietat, clamant per trobar el perdó.
I vos assegure que el tindreu, mentre vos afusellen a dos metres del cor per continuació arrastrar el que queda dels vostres cossos fins aplegar a la vall dels arbres morts per deixar-vos penjats cap per avall en cadascuna de les seues branques, fortes i resistents que no es trenquen fàcilment i com vosaltres ho faríeu, com a un gos rabiós, una mort digna de qualsevol Mussolini, heroi secret amb el que tindreu malsons allà on aneu, allà, en el cel que habiten els degenerats.

- Escolte!! Què vostè no escriu poemes?? Què vol dir açò?
- Bon home, també sóc persona. I si estes paraules que he escrit no li pareixen mereixedores per classificar-les com a poesia, em sap greu ferir-lo amb este innocent escrit que només és una petita descripció del que la força de les males accions i misèries d’estos personatges poden extraure i arrancar des de l’interior més fosc de la meua ànima i exposar-les a llum del dia. Et tot cas,si l’he ofès i creu que no és poesia:
Demane perdó…