Societat estereotipada

Un relat de: somRiure
Quan ens trobem davant una situació d'incertesa, la nostra reacció acostuma a ser amagar els nostres sentiments.

La proximitat d'una situació desconeguda atrau la por, i aquesta mateixa por és la causa de la nostra reacció. El temor a demostrar els nostres sentiments, el temor d'actuar com ens agradaria fer, el temor a dir allò que necessitem dir...

Per què hem d'amagar allò que som?

La por és tant sols aquell sentiment de dubte que es desperta davant el neguit de no conèixer el que ens té preparat el futur. El problema està en que la majoria de cops, aquesta por s'apodera de nosaltres i en ves de ser capaços de trencar-la i actuar com realment som i demostrant-nos, A NOSALTRES MATEIXOS (i no als demés) què és allò que ens fa sentir, creem una barrera que amaga les nostres reaccions, pensaments i sentiments, fent que ni els altres ni nosaltres mateixos siguem capaços d'entendre els nostres actes ni de entendre'ns a nosaltres.

Hem de saber i tenir clar que vivim en una societat plena de prejudicis, etiquetes, rols, marques, catalogacions, adjectius, característiques que, en menor o major grau, ens marquen els nostres actes.

Algú cop ens hem plantejat trencar aquestes barreres i ser nosaltres mateixos qui decidim els nostres actes?

Deixem de banda la imatge exterior, el pensament dels altres, "el què pensaran", i preocupem-nos per la nostra imatge interior i pels nostres propis pensaments;
és la única manera d'aconseguir trencara barres i estereotips marcats pels altres, que inconscientment forment part de nosaltres a diari i no ho sabem.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de somRiure

somRiure

21 Relats

9 Comentaris

12180 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Mirat des d'un punt de vista extern ella era una noia d'allò més normal.

Una noia que sabia el que volia, estava segura del que significava la vida per ella, que quan es llebava cada mati sabia que els seus peus farien un nou camí i que viuria coses que no es repetirien, que cada visió de l'exterior canviaria cada cop que intentès tornar-ho a veure, que creixeria constantment, que la seva ment no parava d'aprendre coses noves i que com totes les persones, hi havia dies que era la persona més feliç del mon, i altres, en canvi, es considerava incompetent, i fins i tot una persona inútil i desitjava arribar a casa i poder desfogar-se plorant i culpant-se de tot.
Era una noia que tot i tenir grans canvis d'estat d'ànim sempre sabia tenir un somriure iluminat a la seva cara (o almenys ho intentava) ja que considerava que era el més important en una persona.

Era una noia molt expressiva i tot i que li costès demostrar els seus sentiments i exterioritzar-los, era una noia d'allò més afectiva i sentia profudament totes les emocions que despertaven els estímuls més propers del seu voltant.

Escribia, escribia molt, i ho feia per aclarar les seves idees, per recordar tot allò que passava per la seva ment en qualsevol moment i trobava interesant, i sobretot escribia per mantenir de manera conscient, real i fins i tot pròxima les seves experiències i vivències que considerava més importants, tot allò que despertava quelcom en ella que la feia sentir diferent a la resta, i d'aquesta manera aconseguia recordar tot allò que creia més irrelevant.

Era una noia curiosa, que intentava busar el sentit més llògic de la vida i de tot allò del que estava envoltada.
Era una noia positiva, que, en resum, volia viure la vida, fer-ho evolucionant i observant constantment tots aquells detalls més interessants.

Una noia que durant el dia a dia intentava seguir caminant, contiuar el seu camí, saltant les roques que impedien fer-lo fàcil, i arrosegant els peus quan es trobava davant una gran pujada, però a la vegada mai parava a descansar, abançava lentament quan necessitava un temps per saber quin camí escollir, i fins i tot era capaç de còrrer quan estava segura dels passos que la guiaven.

Els seus ulls miraven amunt, sense parar d'observar el cel, però els seus peus sabien caminar trepitjant el terra amb molta força i fent petits salts, sense necessitat d'intentar volar sabent que mai ho aconseguiria. Tot i aixi mai imaginava quin seria el final del seu camí però desitjava arribar-hi i viure tot allò que s'hi trobaría.