Cercador
Conèixer-te a tu mateix
Un relat de: somRiureI sentir com poc a poc quelcom important es perd. No és cap objecte. No és res material. Però encara és pitjor que tot això. Sents com alguna cosa es desenganxa. Sents que el teu alter ego, el teu jo, o fins i tot tu mateixa ja no estàs no havies d'estar. No saps que ha passat. Et sents feliç. Vius moments únics que mai havies pensat que arribaries a viure i notes com la felicitat augmenta poc a poc. És com si dins la teva ment hi haguessin dues vies de tren. Dos camins de sorra. Dos rius per on l'aigua passa, però que a simple vista no s'assemblen en res. Un està ple d'aigua, és gran i cabdalòs. L'altre però, la poca aigua que té s'estanca entre les herbes que creixen. És petit i ple de roques, i no hi ha vida.
Mentre un es segueix omplin d'aigua, l'altre poc a poc es queda sec.
Mentre a un dels camins apareixen pujades, l'altre només hi ha baixades que et fan còrrer sense mirar enrere.
És com si dins la teva ment aquestes dues vies de tren estiguessin construïdes paral·lelament però que mai es poguessin ajuntar, ni creuar, però tampoc es poguessin arrencar i separar l'una de l'altre.
Perds en un dels camins aquella felicitat que tan apreciaves i tenies abans, i tot i que l'altre camí està ple d'una altra felicitat, aquesta no t'omple del tot i sents com allò que és perd poc a poc no és res més important que la teva pròpia identitat.
No saps qui ets, no et reconeixes, no saps a quin tren pujar, ni per quin camí caminar. No et sents amb forces de poder nadar per cap dels dos rius, ja que et trobes en un punt mig on totes dues bandes són importants per a tu.
Penses que tens clar el que vols, però, realment t'has parat a pensar amb claredat i la ment freda?
l´Autor
21 Relats
9 Comentaris
13198 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99
Biografia:
Mirat des d'un punt de vista extern ella era una noia d'allò més normal.Una noia que sabia el que volia, estava segura del que significava la vida per ella, que quan es llebava cada mati sabia que els seus peus farien un nou camí i que viuria coses que no es repetirien, que cada visió de l'exterior canviaria cada cop que intentès tornar-ho a veure, que creixeria constantment, que la seva ment no parava d'aprendre coses noves i que com totes les persones, hi havia dies que era la persona més feliç del mon, i altres, en canvi, es considerava incompetent, i fins i tot una persona inútil i desitjava arribar a casa i poder desfogar-se plorant i culpant-se de tot.
Era una noia que tot i tenir grans canvis d'estat d'ànim sempre sabia tenir un somriure iluminat a la seva cara (o almenys ho intentava) ja que considerava que era el més important en una persona.
Era una noia molt expressiva i tot i que li costès demostrar els seus sentiments i exterioritzar-los, era una noia d'allò més afectiva i sentia profudament totes les emocions que despertaven els estímuls més propers del seu voltant.
Escribia, escribia molt, i ho feia per aclarar les seves idees, per recordar tot allò que passava per la seva ment en qualsevol moment i trobava interesant, i sobretot escribia per mantenir de manera conscient, real i fins i tot pròxima les seves experiències i vivències que considerava més importants, tot allò que despertava quelcom en ella que la feia sentir diferent a la resta, i d'aquesta manera aconseguia recordar tot allò que creia més irrelevant.
Era una noia curiosa, que intentava busar el sentit més llògic de la vida i de tot allò del que estava envoltada.
Era una noia positiva, que, en resum, volia viure la vida, fer-ho evolucionant i observant constantment tots aquells detalls més interessants.
Una noia que durant el dia a dia intentava seguir caminant, contiuar el seu camí, saltant les roques que impedien fer-lo fàcil, i arrosegant els peus quan es trobava davant una gran pujada, però a la vegada mai parava a descansar, abançava lentament quan necessitava un temps per saber quin camí escollir, i fins i tot era capaç de còrrer quan estava segura dels passos que la guiaven.
Els seus ulls miraven amunt, sense parar d'observar el cel, però els seus peus sabien caminar trepitjant el terra amb molta força i fent petits salts, sense necessitat d'intentar volar sabent que mai ho aconseguiria. Tot i aixi mai imaginava quin seria el final del seu camí però desitjava arribar-hi i viure tot allò que s'hi trobaría.
Últims relats de l'autor
- L'espiral de la Vida
- Petita història de pirates VII
- Petita història de pirates V
- Petita història de pirates VI
- Petita història de pirates IV
- Petita història de pirates VIII
- Petita història de pirates III
- Petita història de pirates II
- Petita història de pirates I
- Moments efímers i intangibles
- Societat estereotipada
- Conèixer-te a tu mateix
- Aquesta és la qüestió.
- detalls de la vida
- la teva mà