Sobre l'obra "Lorca eran todos"

Dissabte a la nit vaig anar al teatre a veure "Lorca eran todos" de Pepe Rubianes. A mi l'histrionisme de'n Rubianes no m'agrada, però com que aquesta obra era seriosa i havia aixecat tanta polèmica, i semblaba tenir tanta acceptació, a l'últim moment vaig decidir d'anar-hi. Gairebé no trobo entrades, sort que només en volia una ja que les meves amigues feia dies que les tenien -total estar separades no era important, ja ens veureim a la sortida per comentar.

Però mentre durava la sessió el desencís inicial es va anar tornant frustració, i crec que en tinc motius. La literatura, el teatre o el cinema venen a ser si fa o no fa el mateix sota formes diferents i tenen les mateixes obligacions; la principal: atrapar el lector/espectador aconseguint que aquest entri en el text/obra com si tot allò que succeeix li estés passant o formés part d'ell. Així, no s'hi val només a 'dir' les coses, s'han de 'mostrar': fer-les sentir (en això insisteixen fins a la sacietat manuals, cursos i textos d'escriptors reconeguts arreu) i significa que hi ha d'haver acció (no de lladres i policies) és a dir, retratar visualment allò que està passant; allò que es vol transmetre s'ha de 'veure' en l'escena ja sigui escrita o representada. M'agradaria saber si algú dels assistents em podria contar alguna escena emotiva.

En "Lorca eran todos" els actors no actúen, ara l'un ara l'altre descriuen, van explicant uns fets ocorreguts com qui fa un informe exaustiu amb noms, dades i dates o una crónica periodística modificant-ne el temps endavant i endarrere per posar-hi una mica de dramatisme amb el color negre i sempre començant amb una paraula maleïda: "Recuerdo que…". Ni el mateix Lorca, el seu encís o el seu patiment no hi queden 'retratats' -més aviat se'l perceb com un home d'esperit feble- i ja no diguem els altres a qui no coneix ningú. I per acabar-ho d'arrodonir, la frase al final que no ve a conte de res -ja que en el transcurs de l'obra no se'n fa cap esment- exclamant a mode coral: "¡Lorca eran todos!" perquè quedi clar que en el mateix afusellament també n'hi van morir d'altres que no eren coneguts. Això ja ho sabíem, però, qui eren aquells, què feien?

Qui hagi tingut l'ocasió de veure "La Torna" dels Joglars, que hi pensi, que faci memòria i s'adonarà del que vull dir.

Jo em mirava la gent del meu voltant i més d'un es movia incòmode a la cadira i fins i tot badallava -com jo-. A la fi, quan el teló va caure, el públic va aplaudir però no 'a rabiar' i els actors van sortir un parell de cops a saludar més per costum que per demanda real. Fins i tot la tercera sortida la van fer quan el públic ja estava deixant de batre les mans. Els ulta militants d'esquerres de 'tota la vida' -coneguts per tractar-se d'una ciutat petita com la meva- aquests sí que s'hi van orgasmar.

Em va fer tot l'efecte que l'èxit es debia més a les declaracions barroeres de'n Rubianes a TV3 i la polèmica que varen aixecar en el PP i en certs sectors de Madrid que a la qualitat intrínseca de l'obra (una cosa similar al que va passar amb el "Codi da Vinci" quan l'Església Catòlica el va prohibir), i també, perque massa gent opina només en base a allò considerat 'políticament correcte'.

Ara ve la la tercera part. En sortir ho vaig comentar amb les meves amigues; cap d'elles compartia ni un sòl dels meus punts de vista: unes em miraven com qui no entén res del que he dit, altres ho feien amb condescendència, altres no hi donaven importància perquè no tenien cap expectativa del que anaven a veure, i alguna se la veia contenta (potser li va agradar de debò, o per mimetisme…). Me'n vaig anar a peu cap a casa, sota una pluja de mil dimonis, amb una tremenda sensació de desconnexió i de desconcert.

En fi, qui no l'hagi vista crec que no s'ha perdut res i els que sí, que m'ho expliquin. A veure què és el que no he entès.