Simfonia en Silenci Major

Una tarda freda. Una Barcelona moguda. Un bon concert. Havia passat una deliciosa tarda solitària envoltat de bona música a l'Auditori. S'havia situat estratègicament per veure els prodigiosos dits de la solista, una joveníssima violoncel·lista russa. En altres temps, una tarda com aquella l'hauria fet sentir realment bé. Ara no. Ara un malson l'oprimia...
Sortint de la sala va notar una mà que li tocava suaument l'espatlla. Es va girar i va veure uns ulls grossos, una cara familiar, i es va centrar en els llavis que li parlaven amb entusiasme:
-Pau! Per fi! Fa mitja hora que t'estic cridant!
-Perdona, estava distret...
-No em recordes, oi? Sóc la Laia, la Laia Selvas. Havíem coincidit al conservatori. Vaig començar piano el mateix curs que tu, però el vaig deixar pel violí.
Un somriure es va dibuixar al seu rostre i la seva mirada es va il·luminar, recordant aquells temps ara tan llunyans, quan els seus dits havien après a caminar, no sense entrebancar-se, per les tecles blanques i negres del piano. I tant que la recordava! Sabia que havia estat una bona alumna del conservatori, i que amb el violí havia arribat lluny.
-Ostres, i tant! Laia! Com estàs? Què fas?
-Vaig acabar violí el curs passat a Londres, però m'hi vaig estar fins aquest agost. Feia de solista amb l'Orquestra Simfònica de Londres.
-Carai!
-Ara estem assajant amb un trio de piano violí i violoncel. Ens estan sortint coses per algunes sales de Madrid i València...
-Pots estar contenta, doncs.
-Sí.
Es van somriure. La conversa hagués pogut acabar fàcilment allà: adéu, muà-muà, que et vagi bé, m'alegro d'haver-te vist, adéu, adéu. Però hi havia harmonia a les seves mirades, i per això ella va continuar la conversa i ell no es va sentir incòmode quan li va fer la pregunta tant repetida i odiada, que darrerament sorgia a cada conversa que establia:
-I tu què tens previst?
-Bé...
-Et vaig veure, tocant Mozart, de solista amb l'OBC. També feies de professor, oi?
-Bé, sí, però ho he deixat. Ara no tinc cap projecte... M'he pres un any sabàtic, saps? És que les coses no m'han anat gaire bé. M'he separat de la meva dona.
Ella va desviar la mirada, torbada. No devia saber ni que s'havia casat. Ell va agafar aire per aguantar una vegada més la pluja de paraules de consol: ho sento, em sap greu, com ha estat, però com és, si se us veia tan bé, fèieu tan bona parella... Però el va mirar directament als ulls.
-Tinc dues entrades per anar al Palau la setmana que ve. Hi ha un pianista molt bo, diria que és austríac. Toca Debussy i Chopin. T'hi apuntes? Hi havia d'anar amb el meu xicot, però vam trencar abans-d'ahir.
Dos somriures melodiosos de dos músics desesperats van sonar en l'ambient.
-D'acord. - va dir ell.
Estaven en igualtat de condicions.

Els dies van passar, i es van convertir en fulles que passejaven amb el vent pel carrer. Es van trobar la tarda del dissabte, molt elegants. Van ser puntuals. Ell, gràcies als seus contactes, va poder canviar les entrades per unes de millors des d'on podrien veure les mans del pianista. Van sortir, sopar i riure amb acudits de músics. Després van prendre un gelat asseguts a un banc. Ella va estar parlant del concert, que li havia semblat deliciós, mentre ell assentia sense deixar de mirar-la. La fredor i la solitud de la nit i de les seves ànimes van fer que s'apropessin cada vegada més. La senzillesa i la serenor els envoltava, lluny d'enfarfegades sofisticacions, de façanes de liceus.
-El piano ha estat sempre la meva frustració - va dir ella. - El vaig deixar, però no saps com gaudeixo dels bons concerts com els d'avui. És estrany: m'encanta, però mai he sabut tocar més de dos compassos coherentment! Saps una cosa? Al conservatori eres la meva referència. Veia on podria haver arribat si no hagués canviat d'instrument...
-Però amb el violí t'ha anat molt bé.
-Sí, i no em queixo. Però poder tocar bé el piano ha de ser un plaer extrem...
Ell va deixar anar un sospir profund com el cel estrellat que s'estenia davant seu.
-Sí, realment ho és.
Un silenci serè els va abraçar uns segons, fins que ella va treure el seu telèfon mòbil de la bossa.
-Digue'm el teu número, això ho hem de repetir.
Ell va somriure. Li va agradar la idea.
-Entesos, però no em truquis, que el meu mòbil ja és vell i la bateria s'apaga quan sona...
-Doncs dóna'm el de casa teva.
-És que fa poc que m'he canviat de pis. Encara no me l'han instal·lat.
I a partir d'aquí van començar a brollar mots dels seus llavis, que normalment preferia guardar tancats, que explicaven què havia passat pel seu cor i pel seu cap; per què s'havia canviat de casa; com havia trencat lligams que, de cop i volta, s'havien tornat de porcellana; i com, des de feia mesos, no es veia amb cor de posar-se davant d'un piano. Li ho va explicar tot, menys una cosa. Els nervis, la vergonya i la incomoditat que el rosegaven quan recordava tot el que havia ocorregut aquell cop no hi van ser. Estava explicant la història perquè li venia de gust explicar-la.
I ella l'escoltava, més del que s'escoltava a ell mateix.
La nit els observava mentre compartien paraules que dibuixaven les seves vides i les seves pors. Ell va percebre el tacte d'unes mans fredes, però suaus, a la seva cara tan grisa i mal afaitada. Ella se li va acostar a poc a poc a l'orella i va deixar anar un xiuxiueig sotto voce tan suau que ell no va poder sentir. La distància entre els llavis de l'un i de l'altre es va fondre lentament, fins a tocar-se. Però ell es va apartar, torbat. Estava espantat, i encara hi havia una ombra que el perseguia.
Les trobades van seguir. Els somriures es van fer llargs i més constants. La confiança es va fer forta, però les mostres d'afecte no van anar a més. Ella va entrendre que tenia el seu propi tempo. Havia de tancar ferides, que hi havia un obstacle al seu camí que havia de superar.
Ell per ella era un refugi, una mà on aferrar-se ara que tot se li escapava. I l'estimava cada dia més, tot i que veia l'espiral de tristesa als seus ulls. Veia la foscor que l'oprimia. S'adonava que no sabia ajudar-lo, malgrat fer esforços immensos. Volia que tornés a tocar el piano, encara que ell desviés el tema cada vegada que sortia. Ell deia que havia aparcat la música i punt. Ella li responia que la música era la seva vida.
Una tarda ella va decidir posar-lo a prova. El va portar a casa seva i el va col·locar davant la boca del tauró, que mostrava les seves dents d'ivori blanques i negres, tan ben alineades. Ell va fer un somriure forçat, però alguna cosa s'estava ensorrant dins seu. Ella va fer veure que no se n'adonava. Va treure una partitura d'un calaix i li va plantar davant del nas amb determinació. Era a quatre mans.
-M'ha costat una setmana aprendre'm la meva part. Ja saps que a mi el piano també m'ha fet por... però ho he fet per tu.
El va mirar. Tenia la mirada absent, molt lluny. En veure que no responia, va llançar la sentència:
-Toquem - va dir-li.
Va asseure's a la seva dreta i va col·locar les mans damunt les tecles. Ell la va imitar. Va començar a tocar, decidida, fent un gest amb el cap perquè la seguís. Va sentir que no començava, però no va deixar de tocar amb l'esperança que s'hi afegís més tard. Les notes fluïen, i ell no en formava part. Va arribar al darrer compàs ella sola. El va mirar a través del reflex fosc del piano i va descobrir que tenia els ulls clavats en ella.
-Has d'oblidar-la, Pau. - Va dir-li. - Sinó no podràs mirar mai endavant.
Ell va aguantar-li la mirada, sempre darrere d'aquell reflex que el defensava i l'allunyava d'ella quilòmetres i quilòmetres de distància. I va decidir trencar el silenci. Pronunciar la veritat.
-No, Laia. No és la meva dona el que em fa estar així. És una altra cosa la que no em deixa viure...
-Doncs què és? Per què no vols tocar? Per què et fan por les tecles?
-Perquè són totes idèntiques! Perquè el meu piano ha deixat de sonar! És inútil...
-No ho entenc.
Ell tampoc no ho entenia, però havia passat. Les esquerdes a la seva vida eren massa profundes. Tot el dolor s'havia escolat en elles i ara sortia en forma de llàgrimes amargues que li enterbolien la vista i no li deixaven veure el rostre de l'única persona que li havia fet costat. L'hauria abraçada la primera nit si no hagués estat per aquell fantasma que l'ofegava, tan constant, tan silenciós, sempre sobre seu.
- Pau, digue'm què et passa.
Ella li va donar les mans i les hi va estrènyer. Això li va donar forces per trencar aquell infinit, maleït, angoixant silenci.
-Sóc sord, Laia. Pràcticament sord.
Ella va apartar la mirada, torbada. Ell s'esperava les paraules de consol: ostres noi, quin greu, quina putada, i ara què... Però simplement se li va acostar i es van fondre en una abraçada, on van encaixar totes les peces que havien construït els darrers moments viscuts plegats.
-Laia, et puc fer una pregunta?
-Sí.
-Què em vas dir aquella nit a l'orella?
Ella va respondre somrient, mentre una llàgrima li acariciava la galta.
-Et vaig demanar que em deixessis ser la melodia de la teva vida.
I els seus somriures van tornar a sonar, més harmoniosos que mai.