Llet vessada

Ja era la una de la matinada. El professor Brian Johnson estava sol. A l'habitació del seu hotel només l'acompanyava una ampolla de cava, que ja estava pràcticament buida. El quadre La lletera, de Vermeer, presidia l'escena. Va sospirar i va pensar que el seu proper congrés seria sobre l'impressionant abast de la imbecil·litat humana.

***
Aquella nit havia sortit a sopar amb els organitzadors d'un cicle de xerrades a Barcelona. El doctor Brian Johnson era un gran erudit en psicologia, i estava especialitzat en les conductes criminals. La vetllada havia sigut agradable, i tot i que s'havien ofert a portar-lo amb cotxe a l'hotel, ell s'havia estimat més caminar. Quan estava convidat a un congrés no tenia temps per fer gaires visites turístiques, per això li agradava passejar per fer-se una idea de l'ambient que es respirava a cada lloc. Cada ciutat era un món.

Caminava per les Rambles amb pas lleuger, mirant a banda i banda del carrer, intentant visualitzar una cabina telefònica. Havia de fer una trucada per ultimar els detalls del seu viatge cap a Berlín, la setmana següent, on havia d'exposar la seva teoria de la justificació del delicte, la més important que havia creat i la que li havia donat un cert reconeixement internacional.
Ja era fosc. No sabia si podria parlar amb ningú i feia temps que no utilitzava l'alemany, però va entrar a la cabina. Estava deteriorada. Es notava que amb l'arribada dels mòbils els únics que s'interessaven pels telèfons públics eren els dibuixants de graffitis. Va treure l'agenda i va marcar el número. El telèfon rònec va trigar, però va establir connexió.
Comunicaven.
Mentre ho tornava a provar, va veure a fora dues siluetes dins la foscor. Va forçar la vista i va identificar dos homes. Tenien un aire amenaçador, i semblava que esperessin alguna cosa. Un tenia la cara blanca com la llet, i l'estava mirant amb uns ulls grisos, freds, com de serp. El doctor Johnson va tornar-li la mirada però l'estrany no es va alterar i va seguir observant-lo, inexpressivament. El professor va sentir com el cor li bategava més ràpid. Havia viscut tres anys a Manhattan, un barri fosc i tèrbol, i sabia perfectament què volien aquells dos homes. No calia ser un expert per veure que no pretenien demanar-li un autògraf.
I tornaven a comunicar.

El professor va empassar-se saliva. Coneixia perfectament aquella situació, l'havia descrita en la gran majoria dels seus informes sobre estratègies delictives: "la víctima esà rodejada, i els autors del crim saben que no pot fugir ni llançar cap tipus d'alarma". L'estaven esperant. Eren prou a prop de la porta per retenir-lo quan sortís. La cabina era una ratera perfecta.

Va tornar a marcar el número. Si tenia sort podria guanyar temps parlant una estona.
Però la línia seguia ocupada.

Va agafar aire. El que havia de fer era no posar-se nerviós. Coneixia perfectament les característiques de la seva situació. Només l'havia d'analitzar i actuar en conseqüència. La seva reacció havia de ser contrària a la que esperaven aquells dos individus. No havia de mostrar que tenia por, s'havia de mantenir ferm. Si els dos homes notaven que s'acovardia, no tindrien pietat. Només dubtarien quan s'adonéssin que no estava disposat a cedir.

Ho va tenir clar. I va actuar. Mentre penjava el telèfon amb una mà, amb l'altra va empènyer la porta de la cabina. L'impuls que havia agafat era tant que va xocar violentament amb un dels dos cossos que li barraven el pas, però va seguir endavant. No va girar el cap fins que no va haver creuat la cantonada.
Va respirar fons. Se n'havia sortit.

El professor es va refugiar al primer bar que va trobar. Estava nerviós.
-Un tallat descafeïnat de sobre.
-Em sap greu, no ens en queda.
-Doncs posi'm un got de llet calenta.
Però quan es va posar la mà a la butxaca es va adonar que no tenia la cartera. Una suor freda li va recórrer l'esquena i de cop va tenir la sensació que la llet que s'estava bevent feia una setmana que era fora de la nevera. Se li va fer un nus a l'estómac. En un moment va comprendre què havia passat: la topada no havia estat casual. L'home que el mirava li devia haver posat la mà a la butxaca de la jaqueta. Havia aconseguit el seu propòsit. I ell, un expert en criminologia, ni se n'havia adonat! Però com havia pogut ser tan ingenu? No, no podia ser. Sabia que ell no era tan burro. I s'ho demostraria.

No podia perdre temps. Va desfer el camí i va arribar fins a la cabina. El va reconèixer de seguida, estava parlant per telèfon. El mateix posat, la mateixa pell blanca com la llet, el mateix rostre inexpressiu, els mateixos ulls grisos. El professor va accelerar el pas. Ningú no sabia millor que ell com tractar els criminals. Va agafar aire i va obrir la porta.

L'home el va mirar, atònit.
-Tu, dóna'm la cartera!
Els ulls grisos que abans l'increpaven ara estaven oberts com unes taronges. El desconegut va deixar l'auricular i va treure's la cartera de la butxaca amb les mans tremoloses. El professor la va agafar amb decisió.

Quan ja era un tros lluny, el sr. Johnson va somriure. Estava orgullós del que havia aconseguit. Havia tingut una actitud ferma i decidida, i ell tot sol havia provocat que un criminal s'acovardís davant la seva presència! Probablement la seva capacitat de reacció davant la situació, que havia estat contundent, no era la més habitual en aquests casos. Havia estat brillant! Sabia que els carteristes no acostumen a buscar-se problemes ni anar armats, i això li havia donat seguretat. Avui, per fi, els seus coneixements de laboratori havien passat a un pla pràctic. Li havien servit per salvar tots els seus diners i la seva documentació. S'havia aferrat al seu treball dels darrers anys, com un nadó s'aferra al pit de la seva mare. Si a ell li havia funcionat, havia de compartir la seva saviesa amb més gent.

Va pensar que potser podria aprofundir sobre les reaccions de les persones davant dels atacs. Hi va estar donant voltes fins que es va adonar que ja tenia tema per al seu nou estudi. En Brian va somriure pensant la cara que farien tots els seus oients a les conferències o congressos, en el moment que sentissin aquesta aventura. Si ara ja l'admiraven, quedarien meravellats.

El carrer era un bon lloc on ubicar la seva tasca. Probablement, si sabia aplicar els seus coneixements previs en situacions com aquella, podia fer que part dels seus col·legues li paressin més atenció. Això li donaria la possibilitat de publicar alguna cosa en revistes especialitzades. En el futur el seu nom seria un referent en tots els manuals que parlessin de criminologia. Segur que arribaria a tenir més reconeixement. Les seves teories serien presents a tot arreu. Això li permetria escriure un llibre. Sí, un llibre... Segur que no era difícil trobar un editor. I el tema era interessantíssim fins i tot per a la gent del carrer. Sí, ja ho tenia: escriuria en un nivell assequible per a tothom, i causaria sensació en el gran públic. Segur que tindria èxit. S'ho va imaginar: un llibre elegant, de tapes dures. La portada de color crema i el seu nom just a sota del títol, amb unes lletres molt grosses. A la contraportada, la seva fotografia. Es va veure en un sopar de gala sortint a recollir un premi mentre tothom aplaudia i li somreia. I ell estava radiant.

Va cridar un taxi. La trucada a Berlín havia perdut tota la importància. Avui s'obria una nova etapa en la seva vida professional. Quan arribés a l'hotel demanaria una ampolla de cava per a ell sol. Mil portes s'obrien al seu pas, i una llum molt brillant l'encegava...

Però quan anava a pagar, la llet es va vessar, i va deixar innundats els seus somnis de grandesa. Aquella cartera no era la seva. En una foto de carnet uns ulls grisos i freds se'l miraven, somrients.