Simbiosi

M'agradaria que fossis amb mi, encar que invisible, com un alè, un xiuxiueig, un sospir.
I, quan estigués sol, poder invocar-te.
Apareixeries aleshores exuberant, magnífica. I em dedicaries un dolç esguard alhora que un tendre somriure amb els teus temptadors llavis.
Suaument, deixaries caure el vestit i m'oferiries la pell sedosa per les meves carícies. M’allargaries la mà per a que jo pogués prendre-la. T'aproparies a mi, i amb extrema delicadesa, amb besaries el coll, fent-me estremir de plaer present i albirant el plaer futur.
Captiu ja dels sentits, em lliuraria a tu i fondríem els nostres cossos en un de sol, en una perfecta simbiosi de dos organismes que es precisen l'un a l'altre per sobreviure.

Apaivagat el desig, cauria en un profund son com en el que vas caure tu, amor meu, fa ja tants anys.