Per què?

Era al seu davant. Amb l’esquena recolzada a la paret, sabia que no tenia escapatòria. L’home l’apuntava amb una pistola semiautomàtica, una Sig-Sauer P226 dissenyada per a la curta distància i utilitzada principalment per la policia secreta.

No s’ho esperava. L’havia abordat al final del carreró, clavant-li una empenta que l’havia estampat contra els maons.

L’home restava mut. Se’l mirava fixament amb un esguard entre l’odi i la bogeria i mantenia l’arma alçada. Mentrestant, la megafonia governamental recordava que el toc de queda estava a punt d’iniciar-se.

El nen va començar a sanglotar. Implorava.

- Què vol de mi? Deixi’m viure! Jo no he fet mal a ningú! La meva mare m’espera! Si us plau, li suplico, deixi’m marxar!, deixi’m marxar!

Una barreja de suor i llàgrimes li regalimaven pel magre rostre mentre queia de genolls davant l’impassibilitat de l’altre. S’hi jugava la vida. En un clar signe de desesperació, va provar d’agafar-li les cames tot murmurant mots inintel•ligibles entre crits i plors, però l’home se’l va treure de sobre a puntades.

El vailet recuperà una mica la serenor i no es resistí més. Continuava agenollat. Alçà la mirada cap al seu agressor i el guaità de fit a fit amb una expressió de tristesa infinita. Obrí lleugerament els llavis. La veu li sortí estranyament neutra:

- Per què?

El so sec i explosiu de l’arma que va sacsejar el carreró. L’home va fer mitja volta i s’allunyà lentament.

A l’altre cantó del carrer, la veu metàl•lica continuava anunciant l’hora del toc de queda.