Silenci...

Un relat de: Vall

Estic trista aquesta nit, les hores no passen.
Entro en un xat i em canso de dir tonteries sense sentit, la gent repeteix una vegada i un altre les mateixes coses. I jo em sento més buida que abans.
Voldria cridar-li al món que ja no puc més, que a pesar de tot encara t'estim, que et necessito tant que només de pensar-hi em quedo sense aire. Que et cerc en els ulls dels altres, que intento arrancar-te de la meva ment, que voldria abraçar-te fins a tocar-te el ossos, que cada dia la tortura de veure' t i no poder tocar-te es fa més insuportable. Ja no puc més...
Avui he dit el teu nom en veu alta i m'ha fet tant de mal que pensava quedar-me sense veu.
Per què estimar-te així si no em serveix per res,
per què aquell maleït dia no vaig desintegrar-me, sense més histories?.
Quin mal he fet per merèixer-me aquest patiment?

Autocompassió.- 1
Passió. - 0

Em desespero amor... perdona que t'estimi tant en silenci. No vull viure sense tu, no em vull fer a la idea.
Sento com t'allunyes cada dia un poquet més i tenc la sensació de que m'arranquen la pell. No vull ser una màrtir, només vull l'oportunitat d'amar-te. De poder dormir entre els teus braços, de dir-te que tot anirà bé.
No em tenguis por, només soc una boja enamorada, que per sort o desgràcia t'ha tocat a tu.
Però no passis pena...seguiré callant, no et diré res. Viure aquest amor secret amb silenci...


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: