Si no t'anyoràs tant

Si no t'anyoràs com ho faig ,
les nits no serien tant llargues,
la sensació dolça i cruel del desig imposible
no m'ompliria les hores.
La meva vida, la nostra vida no tendria sentit.

Repeteixo el teu nom en veu baixa com una lletania,
ho repeteixo com si això formàs part d'una mena d'encanteri
per fer que aparesquis...
però no, no apareixes...ets lluny,
però només fisicament,
perque jo sento la teva ànima aprop de la meva,
com si la teva presència m'hagués acompanyat tota la vida,
com si tu fosis el meu àngel de la guarda.

Amor... si no t'anyoràs com ho faig,
el color del cel no em semblaria tan blau,
ni l'olor de la mar, tan seductor,
ni el teu amor tan únic, tan inmens.

Em fas feliç i això és tan difícil...
les teves paraules creen un univers paral.lel,
donen màgia a la meva existència,
em fan una dona nova, diferent a la que vaig ser.
T'estim, que més puc dir-te?
quan les paraules no són suficients
per contar als altres tot el que sent.

De que em serveix anyorar-te com ho faig,
si sé que aquest amor és l'AMOR en majúscules,
si sé que és el definitiu,
si per fí he trobat el camí a casa...

Tenc tantes coses per contar-te,
tantes històries per relatar,
moments que han fet que jo sigui qui soc,
que fan que avui estigui amb tu,
que m'han fet crèixer i trobar-me,
tan perduda com estava!.

A qui agrair-li?,
a qui poder abraçar amb força
per dir-li que per fí em sento lliure?.
Amor, amor meu... qui m'havia de dir que existies?,
que eres real?...
només et veig a tu, només m'importes tu,
només em reflecteixo a la inmensitat obscura
de la nit dels teus ulls.
T'estim, t'estim, t'estim...