SETZE ANYS I MIG I UN DIA

Un relat de: Jordi Abellán Deu
Setze anys i mig i un dia
amb tu vaig compartir
tendresa, plors i alegria.
És més del que es pot dir
de molts a qui s'anomena amics.

No crec en vides més enllà.
Però si ho fes, se que tu hi series.
Cel? Infern? No sé... ni vull,
perquè estàs més enllà d'això.
Tu estaràs sempre en el meu cor.

I si això és vida més enllà de la mort,
tu ets viu, esperant-me,
guaitant la porta
per quan arribi, mostrar-me el teu somriure,
aquell que només a tu t'he vist.

M'has ensenyat a ser humà,
a ser fidel, a saber aguantar,
a ser pacient, també a demanar el que vull,
a viure cada moment com el primer i l'últim.

ARA - AQUÍ

I ara i aquí, Bruno, et prometo
que voldria creure
i així tenir l'esperança
de tornar a jugar junts,

el meu gos i jo.

Comentaris

  • vides[Ofensiu]
    ales de foc | 19-12-2016 | Valoració: 10

    no hi ha res que trenqui els records. I els que no hi són, continuen dins nostre. JO tinc record de cadascun dels companys de 4 potes que he tingut al llarg de la meva vida. I encara somric pensant en les seves anecdotes, en tot el que em donaven...

  • Tu, el teu gos i els vostres cors...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-12-2016 | Valoració: 10

    Una vegada, quan el meu fill tindria uns set anys, em va preguntar: “Mama, tu creus en Déu?” I jo li vaig dir que no.
    Llavors ell em va dir que si creguéssim en Déu ens podríem retrobar després de la mort.
    Ho vaig pensar uns segons. El tenia al davant, amb aquelles galtones fines i blanques, els ulls d’aigua, vius i inquisitius, mirant-me sense parpellejar… I em vaig dir “què collons”.
    Li vaig contestar “Saps què? Doncs sí que crec” i em va abraçar tot content.
    Creiem, doncs, Jordi, en els que ens estimen i en els éssers vius que volem. Segur que ens retrobarem, potser no al cel, però de moment dins els nostres cors ja anem junts.

l´Autor

Foto de perfil de Jordi Abellán Deu

Jordi Abellán Deu

149 Relats

250 Comentaris

102326 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
M'agradaria dir que sempre m'ha agradat escriure. Però no puc.

Vaig començar a escriure petits pensaments en forma de pretesos poemes, i dic això de pretesos perquè no em considero poeta, quan ja tenia algun que altre anyet.

El que si vull que sapigueu, és que escriure m'ha ajudat molt a intentar, que no aconseguir, posar d'acord el garbuix de dalt del sostre, si preferiu la part pensant, amb la part que batega, "boom, boom, boom.", que diu el Peter Gabriel en la seva meravellosa cançó Solsbury Hill.

En fi... Que potser abans de morir alguna cosa hauré après i de moment estic content amb intentar-ho.

Una abraçada relataires.

Jordi


P.D.

Algun cop he pensat en comentar algun dels relats que llegeixo d'una forma més personal al relataire. Potser algú de vosaltres pot haber-ho pensat al llegir alguna cosa que jo hagi escrit.

Només per si voleu us deixo una adreça de correu electrònic pel que vulgueu comentar, dir, criticar, o el que sigui que us vingui de gust.

jordiabellan@gmail.com