Sentiments... estranys?

Un relat de: Sempre

Jo diria que no he començat l'any gaire bé. Bé, depèn de la part per on t'ho miris… Familiarment, fatal, amistosament, a mitges i amorosament, de conya.
A vegades no sé si jo no encaixo amb la gent de la meva edat perquè sóc molt madura o perquè ho sóc molt poc.
Estic acostumada que tothom em digui que no sembla que només tingui quinze anys que semblo més gran, si més no psicològicament… perquè si ho diguessin per la meva baixa alçada… aniríem arreglats! Jo no em sento com si tingués quinze anys. M'encantaria tenir ganes de fer coses. M'encantaria voler sortir a la nit, torrar-me, i vomitar, i divertir-me… m'encantaria tenir ganes de fer això. Però no en tinc ganes. No en tinc gens de ganes. No trobo enlloc la gràcia de fotre't de cubates fins al cul fins que ja no pots més i t'arrossegues per terra, no trobo la gràcia de posar-me de maquillatge fins l'última pestanya… total, perquè la gent et vegi tal i com no ets? No tinc ganes de posar-me escots fins a baix de tot perquè els nois es fixin en mi, no tinc ganes de sortir, no tinc ganes de fer com qualsevol noia de quinze anys li encantaria fer… no en tinc ganes. A mi m'avorreixen les converses de les meves "amigues" de si em posaré això, o em posaré allò. A mi m'avorreixen les nits amb les meves amigues que si mira aquell quin cul que si mira l'altre que es lliga la de més enllà, que si hem d'anar a comprar alcohol a no sé on perquè el venen a menors perquè ens hem d'emborratxar o si hem d'anar a sopar a no sé on més total per beure per semblar més grans… No ho entenc. És que no sóc normal…? I suposo que això la resta de gent tampoc ho pot entendre, jo no els entenc a ells, ells no m'entenen a mi. Deu ser estrany que a una noia de quinze anys no li agradin totes aquestes mariconadetes… sóc més gran del que semblo? O potser més petita i aquesta edat encara no m'ha arribat? No ho sé. Estic segura que com elles no sóc. Però què hi puc fer.. hi ha gent de tota mena al món! I jo sóc una raça estranya, es veu. I elles em demanen "va demana-li a ta mare, però que ens ho passarem molt bé ja ho veuràs".. Si, ja… ens ho passarem molt bé… com? Sé el què faríem: Sí molt bé és cap d'any, podria ser una mica més divertit (però no prou divertit per ser especial). Estaríem al carrer, passaríem fred, totes maquillades empolainades, escotades… Jo normal i corrent principalment perquè no em ve de gust posar-me "guapa" i secundàriament perquè tampoc no en sé ni tinc recursos per fer-ho. Molt bé doncs a passar fred i a ser la que va més de carrer, és a dir, la pòtol. (fins aquí molt divertit, no?) Què fem? Tenim quinze anys. On entrem? A la famosa discoteca del Xocolat que no s'entra fins als divuit i val trenta-cinc euros? Impossible. A la General…? Potser encara ens hi deixarien passar. Molt bé. Som dins. I ara què? Ballem?? I per què ballar? Per lligar? I per què lligar? Per passar-ho bé? No fa falta lligar per gaudir. D'acord, doncs no ballem. Ah, ja ho sé! Bevem! Gastem diners, ens emborratxem… ara sí que ens ho passem bé! De cubates fins al cul, ben contents i rient, no sabent ni el què ens fem… Visca! I fins i tot podem acabar anar cridant pel carrer " vaig calentaa! Però sóc "fea", necessito "nòvio"…" Divertit, eh? On està la gràcia? Ah ja ho sé! Quan arribes a casa, feta una merda i vomitant i marejada… llavors pla t'ho passes de bé! És divertiiiit… que no vegis! Allà vomitaaant, que els teus pares et vegin com mai de bé i fantàstica i "guapa", i sobretot l'endemà. Que l'endemà és el millor! Que es veu que tens un mal de cap que no te l'aguantes, no pots sentir soroll.. De fet, un desastre. Tot això ho sé no perquè m'hagi passat a mi, ara que hi penso, sinó perquè la gent m'explica totes aquestes diversioons! A l'igual sóc jo que com que no ho he provat, no hi dec veure la gràcia. Però és que per provar-ho… hi has d'anar amb bon peu, no? I si ja no en tens ganes, malament rai. Però potser no val la pena, gastar temps en ser adolescent, és un temps que m'estalvio... o potser que perdo? O potser ja l'he passat i no me n'he adonat... o potser encara no hi he arribat. No ho sé. Ara mateix, encara que ningú em pogués creure, juraria que no sóc una adolescent perduda boja per les amigues, els nois, el beure i el fumar... Hi ha adolescents d'algun altre tipus... no? Sí, suposo que n'hi ha alguna com jo. De fet, només n'he trobat una com jo. Algú em pot entendre... Ni jo mateixa ho faig! Val la pena saber què és tot això? O no val la pena? He d'intentar-ho? He de sortir un dia al vespre ni que no en tingui ganes i fer totes aquestes coses que ells troben tan normals i jo tan estranyes? M'agradaria saber perquè no sóc com la resta. Potser és el passat que condiciona el present. Potser és el passat que em fa ser com sóc. Que deixa que hagi madurat abans. Que m'hagi donat la llibertat de madurar abans. Que m'hagi ensenyat unes bones lliçons sobre la vida... Doncs, és el passat que no em deixa ser normal? O és el passat que em permet ser com sóc? Els grans m'envegen. O això em diuen... "ets molt madura, vals molt la pena, t'ho mereixes tot...". I de què em serveix que ho penseu vosaltres? De què em serveix ser madura? Si ara ja sóc madura, vol dir que quan en tingui quaranta ja em sentiré com una vella d'aquelles que no es poden moure? És que quan escric totes aquestes coses em sento tant... diferent. No trobaria la paraula adequada per descriure com em fa sentir això. Ho escric així com si res, com si fos una persona normal que té un problema, i quan ho llegeixo tinc la sensació que llegeixo un escrit fet per una noia que està completament boja bàsicament perquè s'ha quedat sola. Potser és que estar sola em fa ser tan diferent? Però si estic sola és perquè vull... Vull ser diferent? Per una vegada que podria ser igual... ja que no tinc un passat normal, ni una vida normal, ni una família normal... podria ser una persona normal. Bé, tampoc no sé descriure ben bé què és ser normal... Perquè per mi jo sóc normal, són els altres els estranys que fan coses estranyes. En canvi, si ells llegissin això pensarien que estic com una cabra. Que això no ho he pogut escriure jo. Doncs sí senyor! Sí que ho he escrit jo. I ho he escrit amb el cor a la mà. M'he passat? He exagerat? M'he fet la gran? A vegades penso que això és el què pensen de mi... "es vol fer la graaan"... però em sembla que són ells que es volen fer els grans anant a discoteques (quan saben que no s'hi pot anar fins als divuit i saben que només en tenen quinze)... "encara es vol fer més la gran..." i vosaltres no podeu comprar alcohol i també us feu els gran comprant-ne... No em justificaria així?
No sé pas què m'està passant. No sé pas com acabaré. No sé pas què pensaré quan llegeixi tot això. No sé pas què pensaran quan llegeixin tot això. No sé pas què pensareu quan llegiu tot això. Sé que ho he escrit jo. I he escrit el què m'ha sortit del cor. Sense ni pensar-ho. I tot d'una tirada. I m'ha anat bé. Sí, sempre va bé escriure. Sobretot quan s'és un bitxo rar com jo. Ah! I no es preocupeu si mai us adoneu que sou diferents dels altres, perquè vosaltres potser us riureu de mi... però no sóc jo que sóc diferent, sou vosaltres que sou tots iguals.

PD: Val més no comentar el que he pensat quan he llegit aquesta tonteria d'escrit... però és molt difícil expressar el que sents. Més del que et penses. I això no és ni una tercera part del que sento jo... cada dia.

Comentaris

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    Far perdut | 15-01-2010 | Valoració: 8

    M'he sentit indentificada amb tot que has escrit. Pot ser el que sents sigui estrany o pot ser més normal de que creus. L'única cosa que se és que no vull fer res per canviar el que sento o penso i tampoc vull fer coses que no m'agraden per ser com la majoria de la gent.

  • Espontaneïtat, és el primer que em passa pel cap en llegir aquesta confessió.[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 10-09-2008 | Valoració: 10

    No, nena, no tens res d'estrany. Tots som diferents i donem prioritat a diferents coses. És evident que les teves amigues i tu no teniu les mateixes prioritats. Ho has explicat perfectament: mquillar-se, empolainar-se, ensenyar pits i cul, beure com a carreters, ballar per lligar, arribar a casa feta una cuba...
    Què vols que et digui? Tu no és que siguis rara, nena, és senzillament que ets INTEL·LIGENT! Continua escrivint, que ho fas força bé.

  • Molt macu[Ofensiu]
    LeinadBerga | 24-07-2008

    Simplement m'he quedat exhaust

  • LeinadBerga | 24-07-2008

    Simplement m'he quedat exhaust

  • adolescència[Ofensiu]
    qwark | 12-02-2008

    Diuen que l'adolescència és l'etapa en què aprenem a relacionar-nos i a buscar el nostre lloc a la societat. Hi ha tota una sèrie de litúrgies absurdes (no només t'ho semblen a tu, realment ho són) que serveixen per establir lligams amb la resta d'individus. Fumar, beure i vomitar és absurd, sí, però compartir experiències és per molta gent una manera d'apropar-se als altres. Potser et sents massa diferent als altres i també et sembla absurd apropar-te a ells. A mi em passa encara. Però hi ha més de 6000 milions de persones. Si busques, trobaràs gent com tu i gent diferent de tu, i gent que et farà entendre altres realitats i gent que més val no conèixer, també.

    No passa res si no segueixes els ritus iniciàtics de l'adolescència. Ni tampoc si els segueixes. Només faltaria que l'adolescència, a sobre, comportés l'obligació de prendre les decisions adequades!

    Jo si li hagués de donar algun consell al meu jo adolescent li diria que provés més coses noves, que aprengués idiomes, que s'apuntés a algun esport o algun club excursionista, que practiqués amb la guitarra elèctrica... ah, i que escrivís!

    Són altres activitats que també es poden compartir amb gent, de la teva edat o no. Tampoc és que la maduresa es mesuri sempre en anys. Sí que et pot arribar un moment on deixis de desitjar ser com els altres (o que els altres siguin com tu) i comencis a lluitar per ser millor que ells.

  • Més que la quantitat de pensaments...[Ofensiu]
    Kumori | 07-02-2008 | Valoració: 8

    ... que expresses en el teu escrit, m'ha cridat l'atenció quins són aquests pensaments. Si a la teva edat ja et sents orgullosa de ser diferent, pensa que amb quaranta anys estaràs infinitament més equilibrada que algú que ni tan sols s'ho planteja tot això.

    Ah, i sent-te afortunada de sentir tant. Estic convençut que molts es canviarien per tu.

    Molts ànims. T'animo també a continuar escrivint, i sobretot, a continuar sentint així!

  • Molt bé.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 06-02-2008

    Caram! Uau! M'he quedat sense alè! Per què? Perquè a banda de quatre ximpleries normatives està impecablement escrit. A la velocitat del pensament, diria jo. I també perquè fins a llegir-lo no havia conegut ningú que tingués uns pensaments tan... semblants als que tenia jo als quinze anys. En gairebé tot. Potser en tot tot, no...
    Et felicito i t'animo a continuar escrivint.

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: