Pensar per pensar

Just després d’asseure’ns ho va dir:
- Aquesta setmana hi he estat pensant i crec que és perfecte.
Un somriure em va envair el rostre. Perfecte. Era l’últim adjectiu que se m’hauria acudit per descriure-ho. Ens estimàvem, ens complementàvem, ens agradàvem.. però no estàvem enamorats! Res és perfecte sense el més gran dels amors.
- Però això no és el més important! Després de tant de temps... això és el millor que podia passar.
I tant de temps.. més de 2 anys enamorada d’ell i no havien servit de res. I ara, que l’estimava i l’apreciava tant com amic, ho complicàvem tot volent descobrir què passava realment entre nosaltres. Era evident que no érem només amics, però d’aquí a ser parella hi havia molts graons. Potser els estàvem pujant a poc a poc, però jo estava convençuda que per arribar a dalt ens faria falta l’amor, i el meu cor no estava disposat a obrir-se així com així. I el seu? No en sabia res del seu, mai n’havia sabut res. Tot i així, el coneixia tan bé que només mirant-lo sabia què li passava pel cap. Feia temps que sabia que em tenia una confiança especial i diferent, però no crec que mai arribés a enamorar-se.
- Potser sí que esteu enamorats... i el problema és que no ho sabeu.
Sense paraules. El cap feia mil voltes a tot però la conclusió era sempre indefinida. Em costava deixar de pensar, simplement deixar-me portar. No ho sabia fer i en volia aprendre. No ho vaig aconseguir mai.