Sentiments d'una tarda estranya i ambigua

Sempre hi ha un moment en que els fantasmes del passat és colen al present. Nosaltres volem foragitar-los, ja que els creiem superats. Encara que el temps passi, que a la nostre manera ho haguem assimilat, quan hi ha hagut sentiments profunds, sempre hi ha un instant que per alguna raó, travessa l'escletxa del reco de la ment on el teníem ben guardat amb pany i clau .
No cal capficar-se, recordar és bo i aprendre a que no faci mal, costa però és possible; tan sols temps al temps.

Una forta abraçada plena de comprensió

per alguna estranya raó sempre pensem que som capacos de vènçer els ostres sentiments i oblidar-los com si no haguessin existit mai, però això sempe és una esperança que no es compleix...

M'ha agradat molt el teu relat, a més a més m'hi he sentit molt identificada.

Et seguiré llegint.

Una abraçada.

En una tarda, o en mig d'un matí, o al llarg de qualsevol nit, es poden presentar els sentiments més foscos, els més estranys, els que ens sobten o ens sotraguen...
Aquest text teu, breu i ple d'interrogants, ho deixa prou clar: en qualsevol moment ens podem enfrontar amb nosaltres i la nostra memòria, que ens fa recordar tot just allò que voldríem oblidar!
És tot just en aquestes situacions quan cal cridar al record: Jau! i reconquerir la pau interior ( si cliques damunt les lletres en color, i ja em diràs si sents que els teus mots i els mots connecten una mica... ).

Tornaré, és clar, per llegir-te una mica més, ... però ara mateix, t'envio una abraçada plena de somnis,
Unaquimera