SENSE PROTECCIO

Com qui a l’estiu contempla de lluny núvols negres amb una cortina d’aigua que penja de les seves panxes semblant una gasa esfilagarsada,"quin aiguat, allà" i després veu la pluja acostar-se, cauen les primeres gotes, i cal córrer cap a casa i quedar-s'hi, sentir que el xàfec passa per sobre i esperar que no duri gaire. Així és com tothom es va mirar la pandèmia. D'aquesta manera es va veure, sense fer-se'n càrrec, com afectava altres països, que també havien hagut de córrer i quedar-se a casa. Semblava que la pluja mortal no havia d'arribar. Però sí, i tant que va arribar.

Queda't a casa! El missatge breu més dit i sentit, escrit i llegit, emès i vist. De la despreocupació s'ha passat al temor, hi ha molts morts. De l'anar amb les mans a les butxaques i xiulant s'ha passat a la mascareta i els guants. S'extrema la protecció. Només es pot sortir de casa per a les accions essencials per a l'existència. Han tancat fàbriques i tallers, bars i restaurants, botigues i magatzems. I escoles i instituts, el curs s'ha suspès de cop i ningú no sap com s'acabarà.

El Nil té 18 anys, com la Berta. Fa un any i mig que surten junts. Es veien cada dia a classe i tornaven cap a casa ronsejant per allargar el temps d'estar plegats. Els caps de setmana procuraven trobar-se tant com podien, ja fos tots sols o amb els amics. Ara la situació ha canviat, no es poden veure. Són a l'últim curs del batxillerat i amb la suspensió de les classes estan desorientats. Quan remeti l'epidèmia, més tard o més d'hora, hi haurà la prova de selectivitat per entrar a la universitat. No s'enganyen, aquesta aturada no és una festa. Tenen clar que han de continuar preparant-se.

Ja fa quasi quatre setmanes que no es veuen i han buscat la manera de mantenir la relació. Cada dia es passen tres o quatre hores estudiant però estan en contacte per mitjà d'una vídeotrucada. El Nil posa el mòbil sobre l'ordinador de manera que enfoqui tota la taula, la Berta lliga el seu a la maneta de la finestra amb dues voltes d'una goma elàstica. Es saluden i es posen breument al corrent de les seves coses. Confinats a casa, no hi ha gaires novetats. Van per feina i es posen de seguida a estudiar, el mòbil és només per fer-se companyia, per veure l'altre al costat quan els ulls s'entelen o els dits comencen a estar garratibats. El telèfon té la boca closa però l'ull ben obert. La petita imatge els porta la companyia que els seus cors enamorats enyoren de fa dies i referma l'afecció tendra que els il•lusiona. S'observen a cua d'ull sense dir-se res i mans virtuals s'atansen per agafar-se en un intent d'anul•lar la separació física. De tant en tant el Nil dona un parell de cops a la taula amb els artells. El truc és recollit pel mòbil i enviat al de la Berta, que aixeca els ulls i se'l mira, llavors el Nil fa el gest de llançar-li un petó i la Berta somriu brandant el cap i torna a abaixar els ulls al llibre. La vista i l'oïda s'aprofiten del mòbil però queden orfes l'olfacte, el gust i el tacte. El distanciament forçós fa que els augmentin les ganes de veure's.

—Berta. —diu el Nil encarant-se al mòbil.
—Què vols? —respon la Berta alçant els ulls del llibre i tirant el cos enrere fins repenjar-se al respatller de la cadira.
—Per què no ens saltem tota aquesta comèdia i ens veiem una estona? Veure't així, per aquesta finestreta és com si fossis a Amèrica i m'estigués mirant una foto. Tu i jo estem sans, no ens hem encomanat, amb els dies que fa ja ens hauria sortit algun símptoma, no?
—Jo també tinc ganes de veure't però, no sé... em fa una cosa, saltar-me les normes quan tothom es queda a casa.
—No fotis! —exclama el Nil removent-se a la cadira i donant una empenta amb els peus que fa que rodi enrere i que la imatge en el mòbil de la Berta es faci petita— Oi que es pot sortir a comprar? Doncs sortim a comprar. Trobem-nos al super.
—Ja ho ha comprat tot la mare. Què vols que compri?
—Tia! Que no tens imaginació? Doncs piles pel ratolí, xiclets, un refresc i si m'apures, una garrafa d'aigua, que potser la teva mare se l'ha descuidat.
—D'acord, una estona només, però hem de dur protecció. Tu en tens?
—Sí, a casa hi ha una mascareta per a cadascú, no sé d'on les van treure però hi són. Jo encara no l'he fet servir. De guants n'hi ha una capsa.
—D'acord. Ens trobem demà a les set, quan acabem d'estudiar?
—Doncs fins demà, jo plego, que els ulls ja em fan pampallugues,per avui ja en tinc prou. Un petó.

Tots dos acosten els llavis al mòbil per fer-hi un petò i queden entelats el temps que triga Cupido a agafar petons i sortir corrents aletejant per fer l'intercanvi.

L'endemà, abans de les set, el Nil, amb mascareta i guants, s'ha situat al fons del passadís que encara l'entrada, d'esquena a la prestatgeria de les cerveses, perquè la Berta el localitzi només arribar. La Berta el veu, també porta la protecció recomanada. Sembla que hi vagi de dret però, per dissimular, tomba pel passadís de les conserves. El Nil enfila el passadís dels vins i làctics. Es troben davant del munt multicolor dels brics de llet amb tot de cares de vaca que se'ls miren. Les mascaretes els amaguen els rostres però se saben somrients perquè els ulls empetitits així els ho delaten. S'agafen de les mans i el tacte del làtex els és foraster. Es deixen anar de seguida quan apareix aquella empleada menuda i refeta que quan és a la caixa diu "carinyo" o "amor" encara que no et conegui de res. Dissimuladament se'n van, cadascú per un cantó diferent i en arribar al final del passadís fiten per veure a on poden tornar a convergir. La trobada furtiva afegeix un plus d'emoció. Després de jugar al gat i la rata pels passadissos, perquè sempre apareix algú i han de desfigurar la trobada, davant dels detergents queden per sortir i veure's a l'aparcament del segon soterrani, «Allà només hi ha els cotxes i furgonetes del mercat de dalt, hi seran fins que tanquin i ens faran d'amagatall». Fan cua a la caixa separats per un home calb amb barba blanca que porta el carro ple. Això permet que el Nil faci la baixada sol amb ascensor. Quan la Berta arriba a baix sent: "pst, pst" i veu el Nil que treu el cap darrere una furgoneta amb peixos pintats.

S'abracen i van per fer-se un petó, les mascaretes topen. Fora mascaretes. El petó és dolç i el cor galopa. Les mans acaronen i altre vegada el tacte del làtex es fa apegalós. Fora guants. Sense protecció els sentits queden alliberats, els sentiments es desboquen i l'ànsia s'amanseix.

L'endemà la pantalla dels mòbils és petita per reflectir la satisfacció que encara els dura. La feina es fa més lleugera i les mirades van més carregades de complicitat. Si fos pel Nil tindrien un calaix ple de piles i xiclets. La Berta el frena.

Han passat catorze dies, són les quatre de la tarda i els mòbils es connecten altra vegada. La Berta té els ulls plorosos.
—Berta, què passa? Què tens, digues? —diu el Nil, sorprès.
—Hi ha algú a prop? Podem parlar? —xiuxiueja.
—Si, vull dir, no. Que sí, que pots parlar, que no hi ha ningú. Què passa? —s'inquieta.
—Saps el dia del super, no ho havíem d'haver fet, no sense protecció...
—No fotis! No em diguis... no pot ser, Que tens febre? Que tens tos? Tu i jo estem sans i no vam tocar res. La protecció era per seguir el corrent. No ho entenc!
—No, no ho entens. Fa quatre dies que m'hauria d'haver vingut la regla...

El mòbil del Nil mostra la cara atemorida de la Berta amb els ulls brillats vessant llàgrimes. Al de la Berta el Nil té el colzes sobre la taula i les mans agafades per sobre el cap.