Sense afany recaptatori

Un relat de: pivotatomic

El despertador ha sonat exactament igual que ahir. El terra era tan fred com sempre i les sabatilles s'havien amagat dels meus peus tal com solen fer-ho dia sí, dia també. Resumint, que res m'ha avisat que avui seria diferent del que jo esperava, o sigui: una repetició idèntica dels últims milers de jornades que he viscut, en letàrgica successió.

M'he aixecat amb la mateixa mala llet de sempre, mentre pel meu cap passava el menú d'excuses de cada dia. Com de costum, he hagut de lluitar amb totes les meves forces per no trucar a aquella feina de merda, que m'aliena i m'esclavitza per un sou indigne, i fer-ne servir alguna per justificar el meu absentisme laboral. Ja sabeu, les històries clàssiques: se m'ha mort la iaia; el meu pis ha cremat pels quatre costats; han arribat els extraterrestres; he agafat l'Èbola.... Res massa creatiu.

L'aigua de la dutxa m'ha caigut al damunt amb l'apàtica desgana de sempre, i, com sempre, una mica més freda del que m'hauria agradat. De fet, dir-ne dutxa d'aquell filet de líquid tebi és tan exagerat com dir-li artista al David Bisbal. Però tampoc era el moment de posar-se transcendent. Minuts més tard, mentre em rentava les dents davant el mirall, he estat a tres centímetres d'un atac d'angoixa. Sí, d'acord. No és la millor manera d'encetar un dilluns. Però, entre vosaltres i jo, xatos, tenia motius per sentir-me... diguem-ne "una mica depressiu".

Jutgeu vosaltres mateixos: m'acosto perillosament als quaranta. Professionalment, estic a un pas del fracàs més absolut i a un món de l'èxit moderat. Podria fer servir l'excusa que he prioritzat la meva vida personal sobre la professional... si no fos perquè la meva vida personal és, senzillament, llastimosa. No tinc parella i només dos o tres succedanis d'amic. Fa... deixem-ho en "massa"... que no tinc sexe decent sense pagar i com que tampoc tinc calés per pagar-me'l, simplement he d'admetre que el meu darrer clau que es pugui anomenar així es remunta al segle XX. És clar, em queda l'onanisme. Però, entre nosaltres, explorar la meva sexualitat en solitari fregant la quarantena em pareix tan patètic com em semblava haver d'anar al cine sol un diumenge a la tarda quan en tenia divuit.

Amb aquest panorama, no és d'estranyar que, quan he agafat la maquineta d'afaitar, m'hagi hagut de prendre uns segons per decidir si la feia servir per rasurar-me la barba o per tallar-me les venes. Finalment, ha guanyat l'us tradicional i he decidit acurtar al màxim el meu vell facial mentre em deixava créixer una mica més els vasos sanguinis.

Una tassa de cafè dolent i unes galetes pansides després, estava llest per encarar una altra setmana gloriosa. He baixat amb desgana els tres trams d'escala que em separaven del carrer i m'he disposat a sortir a...

Collons!

La vorera havia desaparegut.

De fet, tot el maleït carrer Torrent de l'olla (sempre m'he preguntat a quina olla es deuen referir...) s'havia fet fonedís. Per comptes de l'asfalt, els cotxes i els edificis de sempre només hi havia un buit blanquinós, que no convidava gens a aventurar-s'hi. He tancat la porta de cop mentre intentava recordar si, per un d'aquells error freudians, no hauria omplert la cafetera amb polvos matarrates i ara n'estava patint les conseqüències. Però, o Nescafé es dedica darrerament als raticides sense que jo me n'hagi assabentat, o el que havia begut era només un cafè raonablement aigualit.

"Joan, deixa't d'hòsties", m'he dit a mi mateix, mentre feia un esforç suprem per asserenar-me. "Ara surts al carrer i te'n vas a la feina, que ja no tens sis anys". I després d'aquesta exhibició de racionalisme, he tornat a obrir la porta, disposat a seguir amb la meva infecta, però al cap i a la fi, segura i familiar normalitat.

Sabeu què? La realitat és tossuda ...el carrer seguia sense ser-hi.

He tornat escales amunt, ple de neguit i desconcert. Val que fa temps que clamo en silenci per un canvi. Però no m'estava referint a això! No em pot passar com a qualsevol d'aquells tios de les pel·lícules? Ja sabeu què vull dir... conèixer una bona noia a la màquina de fer fotocòpies; o que em toqui la rifa; o descobrir i desbaratar una conspiració internacional per conquerir el món... Coses normals, hòstia!

Ni a la tele ni a la ràdio deien res que els carrers haguessin estat substituïts per un buit blanquinós. El que més s'hi acostava era el Basses, qui, al capdavant d'un equip feliç de matinar per nosaltres, li buscava les pessigolles al batlle Clos tot preguntant-li sobre la seva endèmica afició per canviar blocs de pisos per avencs de dimensions de camps de futbol, sense preguntar-ne el seu parer als veïns afectats. Mentre, a La Teva, el Cuní demanava a l'audiència si creia que l'AVE arribaria a Barcelona el 2025 o el 2040 (guanyava el 2040 per golejada). I a les emissores del país veí tampoc no semblaven saber-ne res. Com de costum, l'Iñaki entrevistava al president del Govern, el Luis es mirava el melic i el Federico demanava a crits que els tancs entressin a Plaça Catalunya i passessin per les armes d'una vegada a tots aquells que es neguessin a reconèixer que català i valencià són tan diferents com el swahili i el polonès. Pel que es veu, la sobtada desaparició de la via pública no es mereix l'atenció dels grans comunicadors d'ací i d'allà. Fantàstic!

M'he deixat caure damunt del sofà, mentre em preguntava què podia fer. Si tornava a faltar a la feina el més probable és que em fessin fora. Irònic, tenint en compte que aquesta vegada, sí que tenia una bona excusa. Però el darrer cop que havia fet campana, la meva cap ja m'havia avisat que en els darrers quatre mesos se m'havien mort tres iaies i que ells no em pagaven el que em pagaven (gairebé res, val a dir-ho) pel que jo els hi estava tornant (gairebé res, què esperaven?). La pega és que tinc l'aigua al coll i necessito aquesta propina que ells anomenen, pomposament, "Sou", per anar tirant mentre no trobo res millor.

Total, que em disposava a trucar a la feina i explicar la història més absurda que s'ha sentit des de fa uns 2000 anys. Sí, home, quan uns genis amb una gran visió del marketing van escampar que un pobre profeta al que els romans havien pelat tres dies abans s'havia aixecat de la seva tomba, així, com si res; i que si volies que a tu et passés més o menys el mateix només havies de seguir tres o quatre instruccions molt senzilletes i donar-los almoina cada diumenge! Tot just despenjava l'auricular, quan ha sonat el timbre.

Aquell ding-dong, habitualment irritant, m'ha sonat millor que la sisena de Beethoven. Tant, que mentre em precipitava cap a la porta, m'he qüestionat seriosament si no seria veritat tot allò de la resurrecció i la resta de mandangues. És ben bé que no n'aprendré mai...

A l'altra banda de la porta hi havia un homenet calb, grassonet i amb ulleres de pasta, que duia una petita cartera de pell sota el braç i esgrimia un somriure falsament afable.

-Bon dia. Servei municipal d'us de la via pública. Li porto el rebut d'aquest mes. Són tres-cents cinquanta euros de res.
-Perdoni? - He aconseguit respondre.
-Vostè tampoc ha rebut la nota informativa? - Ha sospirat l'homenet amb infinita desgana - No sé per què els paguen als d'informació al ciutadà. Si es que es passen els dies fent-se palles i jugant al ping-pong en hores de feina!
-Perdoni? - He repetit, reconec, ja una mica espantat.

L'homenet ha semblat resignar-se a la seva sort, i, adoptant el to del qui vol ensenyar alguna cosa a un nen de sis anys al límit de la minusvalidesa psíquica, ha començat a explicar-me:

-Veurà es tracta d'una nova taxa endegada pel Consistori. El constant creixement del nombre d'habitants de la nostra bonica ciutat comença a provocar embussos de vianants als carrers. Per això, l'Ajuntament, sense afany recaptatori i només com a mesura d'higiene urbana, s'ha vist obligat a instaurar aquesta nova taxa, encaminada a fer més fluid el tràfec de vianants per les nostres vies públiques, facilitant així els desplaçaments a peu dels contribuents.
-Perdoni? - He mormolat per tercera vegada, sentint-me ja, directament, imbècil.
-Que vinc a cobrar l'impost per anar pel carrer - m'ha escopit l'homenet, amb el to del qui ja s'ha cansat d'orgues- Són tres-cents cinquanta de l'ala. I en efectiu o targeta. Res de talons, que ja ens coneixem...

La brutalitat de l'afirmació ha tingut l'efecte positiu de fer-me copsar, per fi, la meva situació. Estava tractant amb un empleat municipal. Un funcionari que cobra un sou gràcies als meus impostos i que, en justa correspondència, té com a missió la de protegir els meus drets i fer més senzilles les meves relacions, i les dels altres contribuents, amb l'administració. I si no ho fa amb la correcció, eficiència i amabilitat degudes, sé que puc acudir als seus superiors: els polítics. Uns representats del poble amb genuïna voluntat de servei, escollits lliure i democràticament gràcies al meu vot i que, en justa correspondència, són on són amb la única finalitat d'administrar amb honradesa i eficàcia el poder que el poble ha delegat en ells, per tal de protegir-nos i facilitar-nos la vida als votants.

En dues paraules: estava perdut!

Encara que no ho sembli, però, sóc un optimista incurable. De manera que he pensat que si m'hi esforçava una mica, encara podria raonar amb aquell ímprobe funcionari i reconduir la situació cap uns plantejaments, diguem-ne... més humanistes.

-Tres-cents cinquanta, diu? És que ara mateix no tinc tants diners a casa. Si em deixa el rebut, jo mateix em passaré a pagar per les dependències municipals.
-Xicot, em sap greu - M'ha contestat aquell dròpol amb un somriure burleta - Però tinc ordres estrictes de cobrar per endavant. Si no hi ha calés... no hi ha carrers!
-Però, però... això és...
-No s'hi esforci, cregui'm. Els cobradors municipals a domicili estem entrenats per casos com el seu. Hem seguit un curset creat per funcionaris de l'administració Bush que ens ha fet immunes a tota classe d'ins
ults i ens ha extirpat de soca arrel qualsevol besllum de pietat. Fins i tot, l'aviso, som experts en set tipus diferents de defensa personal. Les meves mans, encara que no ho sembli, són armes letals...

I dit això, ha girat cua i ha sortit de casa donant un cop de porta. Amb prou feines he pogut reaccionar i he estat capaç d'arribar a temps per treure el cap a l'escala i preguntar-li:

-Però, tros de cabró, si no em deixa sortir de casa, com vol que reuneixi els calés per pagar-li?
-Truqui a algun amic i demani-li els diners - M'ha respòs amb aire de perdonavides - I si em torna a dir això de cabró, pujo i li ensenyo tres claus d'Aikido... Imbècil!

I ha sortit al carrer amb un aire de dignitat impropi d'un individu de la seva professió.

M'he quedat allí, palplantat, amb mig cos a cada cantó de l'envà i la sensació d'estar vivint un malson. La situació havia derivat cap a una dimensió surrealista, com només poden adquirir-la les relacions entre l'individu i l'administració. Amb tot, i per molt que em fotés admetre-ho, l'homenet m'havia proporcionat la meva única via d'escapament. He agafat el telèfon, mentre pensava desesperadament amb qui tenia prou confiança com per donar-li una estocada de tres-cents cinquanta llagardos. Finalment, He arribat a la conclusió que la única possibilitat era el Jaume, un amic de la infantesa amb qui, no sé ben be per què, he seguit en contacte després de tants anys i amb qui m'uneix una vaga relació d'amistat, fonamentada en no entenc ben bé què. He marcat els números, febrilment, i esperat amb impaciència mentre sentia les trucades. Una, dues, tres, quatre...

-Digui?

Uf, salvat!

-Jaume, sóc el Joan. Escolta, necessito que em facis un favor molt gran...
-Joan! Sort que em truques, xato. Mira, no t'ho creuràs, però és que... m'han pres el carrer!

Comentaris

  • Molt bo.[Ofensiu]
    Osojoso | 17-04-2008 | Valoració: 8

    Suposo que no diré res de nou que no hagi dit ningú abans ("suposo", perquè la llista de comentaris, a diferència del teu relat, no enganxa prou com per llegir-se-la i comprovar la veracitat de l'afirmació).

    Sempre és agradable llegir un relat ben escrit, entretingut, amb punts que t'arrenquen una bona rialla i, a més, a Torrent de l'Olla... a tres carrers, vaja!

    Història més propera, impossible.

  • molt bo i convincent[Ofensiu]
    foster | 02-08-2005 | Valoració: 9

    Sí, et felicito, un molt bon discurs a partir d'una idea simple però original. El personatge del cobrador el conec, t'ho juro!
    foster

  • Ara amb la declaració [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 03-06-2005

    d'Hisenda sobre la taula he recordat el teu relat... té collons la cosa i a sobre em toca pagar... m'agradaria que fessis un altre sobre com algu ensorrava el sistema recaptatori.... Bé... i encara no hem arribat als 200? quina conya....

  • Aconseguit![Ofensiu]
    Llibre | 10-04-2005

    Funciona molt bé, aquest relat. Fa gràcia, té ironia... i per altra banda causa un cert neguit i impotència. M'ha recordat un curtmetratge que vaig veure ja fa molt de temps, en el qual precisament un home sortia de bon matí al carrer i es trobava que no hi havia carrer. En el seu moment vaig trobar aquella filmació genial. I avui, llegint el teu relat, també l'he trobat molt encertat.

    El final... potser tot avançant en la lectura ja el sospites, ja veus venir que l'autor sortirà per aquesta via, però no per això deixa de ser ocurrent i ben trobat.

    Res: que m'ha agradat. Un motiu per continuar-te llegint, no? (he, he, he)

    Salut!

    LLIBRE

  • Per cert[Ofensiu]
    Thalassa | 07-04-2005

    em costa llegir-te, ja ho saps, però quan ho faig imprimint el text en paper, és genial, de debò, del millor que hi ha a la web. Ja saps que no és per fer la pilota, com tu dius...

    Thalassa

  • Holes[Ofensiu]
    Thalassa | 07-04-2005 | Valoració: 9

    a veure... m'ha agradat molt la història. Tot i que està molt ben portada, al principi hi ha hagut un paràgraf que se m'ha fet "llarg", vull dir, que jo, en cas que fos capaç d'escriure quelcom semblant, l'hagués estalviat. La resta és fantàstica, una bona història plena d'humor crític i subtil. El final, però, se m'ha fet... clock! vull dir massa ràpid, m'has deixat amb ganes de seguir llegint...

    Ara, ja tinc una nova excusa per fer campana a la feina. Merci!

    Thalassa

    P.S.: demà et comento el de Sant Jordi

  • Per allò de que son els comentaris el que val....[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 16-03-2005 | Valoració: 8

    Irònic, i divertit, relat sorprenent i amb gir final. La mateixa estructura. M'agraden aquests relats son entretinguts, encara que la vena artística se't veu més en els relats seriosos, com guerrers , malgrat que mai abandones un cert llenguatge irònic i una visió sarcàstica de les coses. M'ha agradat i me'l imaginava perquè com et vaig dir havia vist el curt... però manté la sorpresa, i fas identificar a qualsevol ciutadà amb aquest pobre desgraciat...

  • La història...[Ofensiu]
    rnbonet | 14-03-2005 | Valoració: 9

    ... és excel·lent i els crítics tocs d'atenció a això que els "nostres amics" estadounidencs anomenen SISTEMA, molt bons.
    Si l'hagués escrita jo, possiblement el plantejament fóra més curt i el nuc escrit amb més mala llet... El final, com cal: curt, amb una frase "colpidora".
    I respecte a la utilització de gent que tothom coneix, ara, però que d'ací a uns anys...etc. etc. , ja saps com opine.
    Aquesta vegada, cistella de tres!

  • Bona història[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 12-03-2005 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt la història. Té un toc surrealista que em recorda en Pere Calders. Un bon fil argumental i un final sorprenent. Chapeau!

    A la teva biografia dius que esperes comentaris sobre l'estil i que no t'importa el contingut. Bé, jo crec que encara que l'estil sigui fantàstic, sempre hi ha d'haver una bona història al darrera o, si més no, un missatge, uns sentiments o unes impressions per comunicar.

    En el teu cas, et donaria un 10 per l'argument i potser un 8 per l'estil.

    De totes maneres, un altre 10 per les observacions iròniques amb un punt de sarcasme.

    Continua escrivint!

  • molt bo[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 12-03-2005

    A mi m'ha passat com al Biel, anava a tancar l'ordinador per anar al super i he vist el teu relat, per curiositat le obert al principi pensava, les queixes de sempre, però després ja no l'he pogut deixar. M'ha fet riure i això que avui no estic molt de bones. M'has alegrat l'horabaixa, esper que el super estigui al seu lloc, no puc deixar el punky sense cereals ... ni a la mare sense cava ...

    Una aferrada

    Conxa

  • Sarcasme sardònic[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-03-2005 | Valoració: 9

    Sarcasme sardònic envoltat en un text original i una idea ben trobada. Així, dient les coses pel seu nom, confessaré que els primers paràgrafs del text no m'han animat gaire, però després, a mesura que amb l'excusa del carrer anaves fument cops al sistema, m'hi he entusiasmat. No entraré en possibles hipotesis psicoanalítiques sobre el personatge i l'autor i bla, bla, bla, simplement diré que la manera de fer crítica, de forma directa i quasi assassina, m'ha fet riure i somriure (o hauria de dir-ho al revés?).

    Biel.

Valoració mitja: 8.71

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

140667 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")