Sensacions

Els hi hem aconseguit posar molts noms a les sensacions, anant de les més puntuals a les més genèriques: esgarrifança, coincidir, entendre, intuïció, déjà vu, orgasme, admiració, felicitat, il·lusió, tristesa, estimar, la por, sorpresa, gust, tacte, fam, sed, so, dolor, èxtasi, ... i l'ull és el delatador de qualsevol estimulació.


Sempre hi ha un moment en que ens reduïm tan sols a la sensació que experimentem, on tots els nostres sentits es disparen, on existeix l'estímul. I tot el que generalitzàvem ho anem separant; i eliminem tot el que sobra fins obtenir el nucli d'allò que ens ha fet sentir aquesta sensació. Desfer-nos de capes inútils, almenys durant uns instants, i adonar-nos que podem viure així, amb el més precari, tan precari que no és matèria, sinó esperit, el terme oposat. Com les dones d'abans... com el que se'ls considerava: matèria.
I sí, podem estimar aquest esperit, però recordant que tot el que té esperit té una part de matèria. Al contrari que la matèria, que no està obligada a tenir esperit. En definitiva, tots som matèria sense oblidar que el més important és l'essència que en fa ser persona.
[Ningú pot ésser matèria i prou. Una consideració una mica imbècil del sexe femení que hi ha gent que encara hi creu per simple ignorància i inseguretat... I tot pel un ideal diví preestablert.]
I et redueixes a això, a alguna cosa invisible dins teu, microscòpica, intentant fer-la perdurar com més temps possible, sent conscient que d'un moment a l'altre desapareixerà i et tornaran a inundar tots aquells bocins que et recorden que no tot és tant minimitzat i simple com voldries.
Hi ha petits detalls que et fan intentar recordar l'inici d'aquesta sensació, però si realment la valores la deixes escapar, pensant que tard o d'hora tornaràs a sentir-la. I això potser et fa sentir la cosa més petita del món: tot el teu cos i persona s'han reduït en uns instants a una sensació, una cosa invisible com hem dit...
I penses en totes les sensacions que pot estar experimentant la gent, i tu, que fa un segon has format part de la multitud, inconscientment. És un pensament que tothom s'ha fet alguna vegada, i encadenes paranoia amb paranoia, com algú que ahir em va parlar bàsicament de la transcendalitat del pensament.
Potser la clau és valorar, sinó no te'n adones de res, ni tan sols de les reaccions químiques que passen dins teu i que fan de tu algú especialment complex; pots ser-ne conscient, però també impermeable.

Notes que un vel d'enyorança t'envolta i necessites certa gent, ara lluny de tu pel moment d'absència que t'has atorgat, al teu costat altre cop. Només és un record sense matèria... Tu li en pots donar, encara que sigui difícil.


La definició del diccionari seria:

Sensació: 1. Allò que ens arriba pels sentits. 2. Sorpresa, admiració. 3. Fet de sentir o notar alguna cosa.