Sensació (efímera)

Aquestes sensacions de pau, tranquil·litat, de comunió em la natura en soledat, és la màgia de la vida, suposo que per això en dius efímers, quan estàs bé, el temps passa volant. Aquest relat transmet benestar. M'ha agradat.
Que duri molt aquesta sensació.

Una abraçada de Naiade

amb un mateix i la tranquil·litat que donen uns moments de solitud, en els quals només tens la natura per companya. Aquells moments en què no et cal res més, ni pensar en res, només respirar fons i sentir que tots els elements naturals t'envolten i et fan sentir una meravellosa i, alhora estranya, sensació de pau interior. Com bé dius tu, una mena d'equilibri entre tu i el món, que no sempre és fàcil d'aconseguir, de fet no ho és gens.

Un poema senzill, que no preten cap gran discurs literari, sinó tan sols exposar uns breus moments, efímers, de conciliació del jo amb el món.

"Demà tornarà a sortir el sol,
però jo m'estimo més ser on sóc"...

Crec que és una bona reflexió... no perquè demà surti el sol, l'has de sentir obligatòriament en tu. Interpreto que prefereixes anar a poc a poc, treballar els sentiments a diari, adonar-te del que tens i del que et falta, i anar-ho cercant sense preses, però tampoc sense pausa.

Gràcies per la teva salutació al fòrum de fa uns dies. La vaig veure tard i no vaig tenir ocasió de contestar-te. I gràcies també per interessar-te pels meus poemes... Darrerament, no tinc per aliats ni el temps ni la inspiració, ni la necessitat de dir res en especial, o potser ara mateix no em sento prou capaç per concentrar-me en idees que, de tant en tant, em volten pel cap. Suposo que tot són etapes ... Però espero que en el moment en el que senti que tinc alguna cosa a dir, intensa i que m'atrapi, ho sàpiga transmetre en noves paraules.

Una forta abraçada, Grünewald, fins aviat.