s'em gela l'alè

Sóc gent que com dius... a prop un instant.... mai coneixerè...
No vull conèixer. Vull sentir-te com ara al llegir-te.

La ciutat, sovint freda, de sentiments,
amb milers de persones mirant... el buit

La ciutat , aspre i grisa,
despullada de l'escalfor... humana.

La ciutat , refugi de anonims cors,
que fa temps que no humitegen els ulls...
... amb el primer sol.

Avet

Una descripció crua de la ciutat, i m'atreviria a dir de la societat, en dies atrafegats si et pares un instant veus com cada persona va a la seva, no importa res, només les preocupacions pròpies... si tots ens aturéssim un instant per poder-nos saludar i de pas oblidar per un moment tots els problemes que ens turmenten... si a part d'un somriure, intercanviéssim quatre paraules... no seriem més feliços?... quants cops se'ns gela l'alè de veure la societat en que vivim?
... m'ha agradat molt la forma d'expressar-te, utilitzant la repetició del primer vers per emfatitzar el missatge, però a la vegada sense abusar d'ell. Explicant amb calma tot el que et fa ‘gelar l'alè', intentant comprendre el per què, però amb un punt de resignació.
M'ha agradat molt el poema, felicitats.

una abraçada,
Jordi.

Molt bé la manera que tens de narrar les emocions . Se segueixen molt bé i mostres prou bé un estat d' ànim en una ciutat, em sembla un poema que no oblida les emocions

Hola afrodita!
Ja saps que soc seguidora dels teus poemes jeje i ja tenia ganes de que en publiquessis un altre. La verita es que està molt bé, que comunica molt, i que es veritat el que diu, que ens envolta molta gent i a vegades ni ens donen conte de que estan.
Bé un peto i seguiex escribin que ho fas molt bé. Adeu!