Segueixen cantant

ple de llum i de significats, de musica soterrada,
i d'espurnes brillants, superbes de perfecció.

un petó!

gypsy

seguirem cantant...que se'ns escolti arreu...que tenim molt a dir. Molt bonic aquest poema.
Eiii...el dàlmata de la foto...és teu?...que xulo. Jo tinc un setter angles, algun dia d'aquest hi posaré la foto. 1Ptó Salz. ESPIRAL.

doncs un poema que m'ha agradat, sí, sobretot les dues primeres estrofes (que són molt bones!). M'ha encuriosit el títol i no hagués encertat de què anava... jeje! Suggerència subjectiva: jo, en l'últim vers, hagués escrit "fins a trenc d'alba" en comptes de "fins el trenc de l'alba" (no sé, em sona millor). ;)

Seguim cantant... i tant!!!

Petons cantarins! jejeje

felicitats

Hola Salz,
Tot bé? És que fa dies que no sento la teva remor.
Deixe'm confesar-te Salz : si fos un color seria el blau turquesa, si fos una pel·lícula també seria el "Club del poetes morts", si fos un llibre seria "La pell del violí, l'àmbit del tots els àmbits, els bells camins o estimada Marta.
Si fos una ciutat seria París i si fos un poble el meu, no el canvio per res. Si fos un planeta seria Plutó, si fos un gest et correspondria amb una altra abraçada i si fos un arbre seria un pollancre i si fos un sentit seria el tacte, evidentment, tot i que darrerement he desenvolupat la oïda i la vista.
Brindo pels teus poemes, per la teva amistat i pel teu silenci,
Roda03

no és un comentari, vagi això per endavant. El teu poema mereix una lectura atenta i concentrada i ja saps que en aquests darrers dies no puc immergir-me en els relats ni en els poemes de la manera com m'agrada a mi fer-ho. Per tant, tot estant a l'espera de dies millors, només volia felicitar-te per aquesta prodigiosa inspiració teva que et permet ser així de prol·lífica, amb petites joies com aquesta... tot un goig i un honor pels ulls, pels sentits i per les sensibilitats profundament poètiques.

I tot això va dirigit a tu, amb tota sinceritat... ho saps prou, oi, amiga Salz?

Un petonàs. Fins ben aviat!

bé, no et faré cap ultra critica com la que t'han fet per aqui baix, noms et dire que mha semblat un gran poema i que m'han agradat les imatges que has utilitzat, (mha fet gracia avui justament tambe he fet un poema amb la imatge de clavarse, xo no en el mateix context jeje) felicitats x dominar la paraula i saber clavar els versos als ulls, que dic, al cor del lector! et seguire llegint! un peto!

Dius que la veu és un miratge. I en llegir-te, no puc més que agrair-te aquesta imatge contraposada. Perquè la veu, un element que no és tàctil sinó... com dir-ho?... eteri, immaterial?... en aquest primer vers teu es converteix en quelcom capaç de ser observat. I és cert: de vegades les veus, la tonalitat, la música emprada... es poden copsar fins i tot amb la mirada.

El quart vers, els versos són dagues, continua amb el dibuix iniciat a la primera estrofa. Vull dir que en el primer tercet ja empres un verb ben concret: es clava... que després es reforçarà amb la imatge de les dagues.

En el setè em sobta aquesta negació. No és que no sigui lícita, ans al contrari. El que passa és que venim d'un parell d'estrofes en forma afirmativa, i a més amb un verb tan contundent com és el verb "ésser" (la veu és, els versos són). I... digues-me tradicionalista, però al veritat és que m'esperava la repetició de l'estructura (ben mirat, no em diguis tradicionalista, sinó avorrida... hejeh...).

De fet... està bé: t'ho confesso. Una cosa similar m'ha passat en llegir la segona estrofa (i sí, ho sé, estic tornant enrere... aquest és el problema de fer els comentaris en pla ràpid-ràpid).

Que què vull dir?

Doncs... no ho sé ben bé... hejeh... t'havia dit ja alguna vegada que jo de poesia no n'entenc ni un borrall?

A veure... el que m'ha passat és que en el vers 5, aquest relatiu que l'enceta, se m'ha fet feixuc, i trobo que hagués quedat amb un ritme més melodiós si haguessis mantingut l'estructura inicial.

M'explico?

No, oi?

A veure... que m'hagués sonat millor amb un punt darrere la paraula dagues, i en el vers següent obviar el relatiu que.

Ostres! M'estic enrotllant molt i encara vaig per la tercera estrofa... però és que m'ha agradat, aquest poema teu, i m'ha vingut de gust passar-hi una estona, amb ell.

Mira... saps què faré? Te'l copiaré a continuació i faré observacions sobre la marxa. Puc?

Aquí ho tens:


La veu és un miratge.
Es clava a les entranyes
com un somni a mig fer.

Els versos són dagues (el que et deia: aquí m'hagués encantat un punt)
que travessen la pell (és clar... si col·loques un punt al final del vers anterior, potser caldria eliminar aquest relatiu)
fins al fons de la consciència

Els ulls no s'ho creuen. (també t'ho he comentat. M'ha sobtat l'ús de la negació... però tot plegat, això són manies meves)
L'ànima s'esvera
i es deixa portar

per un Sol inacabat; (per què punt i coma al final d'aquest vers? Vull dir que l'enumeració de s'ha acabat. Encara queda la nit i el cos. A no ser que aquest Sol tingui un protagonisme més remarcat que els altres dos elements... Per una banda, podria ser perquè l'escrius amb majúscula (cosa que no acabo d'entendre), però no només per aquest fet, pel fet d'estar escrit amb majúscula, agafa més força, crec jo. Vull dir que si realment el punt i coma està col·locat amb intenció de separar el primer element de la enumeració de la resta d'elements, no acabo de veure clar que quedi definida aquesta importància d'un per damunt dels altres)
per una nit plàcida
per un cos malalt.

Algú gira la mirada.
No ho entenc, diu algú altre...

I tanmateix,
els poetes
segueixen cantant,
fins el trenc de l'alba. (em sembla que l'expressió correcta és "a trenc d'alba", sense l'article)

Bé Salz... no em preguntis per què, però aquest poema teu m'ha agradat de debò. Trobo que és un cant a la poesia i al sentir poètic, recitat amb imatges que de seguida s'instal·len en la ment de qui et llegeix.

Una abraçada,

LLIBRE

m'agrada