Segona oportunitat

Un relat de: Antònia Puiggròs Muset
L’Eulàlia acabava de complir seixanta-dos anys. Els seus pares eren morts, el seu marit era poc més que una ombra al seu costat i el seu únic fill estudiava a London. La feina de casa la fastiguejava i el seu ofici com a comercial d’ una editorial de llibres de text mai li havia semblat especialment engrescador. Se sentia sola, sola i buida.

- T’has de distreure, li deien un parell d’amigues que encara conservava. Fes alguna cosa que t’agradi, que t’ajudi a relacionar-te. Tampoc ets tan gran!

L’Eulàlia els va fer cas i es va inscriure a un Taller d’Escriptura Creativa organitzat per la Biblioteca Central de la seva ciutat. Fins a la tercera sessió tot es va desenvolupar com era previsible, presentació improvisada, anàlisi de les característiques d’un bon relat i d’un bon relataire, etc, però quan l’escriptora que feia de mestra li va demanar que escrivís un relat breu sobre el tema “Segona oportunitat”, es va començar a neguitejar.

A l’Eulàlia aquell tema li semblà especialment feixuc. El seu dia a dia i les seves emocions estaven allunyades de cap nova oportunitat, de fet no en sabia gran cosa d’oportunitats, ella havia anat fent, ves què! Però s’havia compromès a escriure i ho faria! Sortosament, va poder llogar els serveis de la Maria, una protagonista professional, que va acceptar treballar per a ella a un preu força raonable, perquè, segons va dir-li, la crisi també feia estralls entre els professionals del seu sector.

SEGONA OPORTUNITAT

“El Josep era alt, fort, d’espatlles amples i pit pelut quan la Maria el va conèixer. Els seus ulls blaus la miraven amb la cobdícia d’un caçador i amb la tendresa d’un nen entremaliat. La Maria se’n va enamorar com una boja. Quan dos mesos després va regalar-li un preciós anell de prometença, ella va oferir-li la innocència del seu cos.”

- La innocència del seu cos! – va exclamar la Maria- Vols dir que hi algú que encara parli així? Dona, espavila, estic d’acord en ser una protagonista una mica carrinclona, però no et passis!

“Quan dos mesos després ell va regalar-li un preciós anell de prometença, ella li va oferir la seva virginitat plena de desig. No va trigar gaire en saber que ell era un home casat i afillat i ella només un nom en una llarga llista d’amistançades. Vaja, que aquell cos amb olor de terra humida que li enterbolia els sentits i aquella veu fonda que la feia tremolar eren quasi bé bé d’interès comú, patrimoni de la humanitat.

Les llàgrimes van donar pas al ressentiment i després a una negació tossuda de les seves necessitats amatòries. La Maria es va concentrar primer en els seus estudis de biblioteconomia i després en la seva carrera professional com a comercial , arribant a descuidar, fins i tot, la seva aparença física.”

-Hòstia, Eulàlia, això últim no calia pas que ho diguessis! – va exclamar la Maria- Què pensaran els lectors? Que sóc bruta i deixada? Ja veus que no és veritat! Sóc polida i vaig ben mona! D’acord, d’acord, tinc una mica de sobrepès, uns quilets de massa i prou! Quaranta d’IMC, no n’hi ha per tant!

“Les llàgrimes van donar pas al ressentiment i després a una negació tossuda de les seves necessitats amatòries. La Maria es va concentrar primer en els seus estudis de biblioteconomia i després en la seva carrera professional com a comercial i el temps passà de pressa.”

A l’Eulàlia li queia bé la Maria, era una protagonista treballadora que sabia aportar idees. Estava del tot decidida a donar a la seva vida amorosa una segona oportunitat. Però ella continuava tancant els sentiments amb clau i pany i li era difícil vèncer tanta resistència. Va estar tres o quatre dies sense escriure.

“La Maria acabava de complir quaranta anys quan va conèixer a l’Eduard.”

- Ui, no Eulàlia – digué la Maria- El seu nom és Albert.
- Eduard, Albert, que més et dóna?
- És clar que em dona. L’Albert és l’home més atent, afectuós i divertit que he conegut mai i em fa riure molt.

L’Eulàlia decidí no fer cabal de l’extravagància de la Maria i va continuar escrivint.

“La Maria acabava de complir quaranta anys quan va conèixer a l’Albert a la xarxa. Era l’home més atent, afectuós i divertit que havia conegut mai i la feia riure. Es tornava a sentir com una adolescent enamorada. Les hores se li esvaïen parlant amb ell i se sorprenia cada dia de com aquell home era capaç d’endevinar els seus pensaments, d’entendre les seves emocions, com si la conegués de tota la vida. Va obrir el pany de les seves emocions i va enderrocar una paret de ressentiment i silenci. N’estava ben segura: l’Albert era l’home de la seva vida! Només pensar en ell el cor li bategava amb força i una humitat oblidada l’amarava.”

- Maria – va dir l’Eulàlia- Vols dir que no estem exagerant una mica. Cap home és tan perfecte i tu ja no tens edat per aquesta mena d’enamoraments!
- Escriu, escriu - digué la Maria-. Pots ben creure’m. És l’home més meravellós del món. L’hauries de veure avui, fa una patxoca! S’ha deixat barba de dos dies i porta una camisa de quadres blaus i grisos i uns texans que li marquen el culet. Està impressionant. Quin bé de Déu d’home!

Aquella protagonista realment tenia imaginació, pensà l’Eulàlia, mentre tancava l’ordinador i se n’anava a fer el sopar.

Quan el cap d’una estona el seu home va arribar a casa, l’Eulàlia va quedar bocabadada. Duia una camisa de quadres blaus i grisos i uns texans que li marcaven el cul. I no s’havia afaitat des de feia dos dies!

Quan va aconseguir sortir del seu astorament, ho va comprendre tot. El seu home, l’ Albert, era el nou amor de la Maria.

Quan l’Albert se’n va anar a dormir, l’Eulàlia va obrir el correu electrònic del seu home. Feia temps que en sabia la contrasenya, i prou de cura esmerçava en que ningú ho descobrís!

Com li deia el cor, el correu estava ple a vessar d’ e-mails entre l’Albert i la Maria. Missatges d’amor adolescent que parlaven de carícies virtuals i de petons amb regust imaginari, missatges amb arxius adjunts farcits de fotografies eròtiques d’origen dubtós.
L’Eulàlia es va quedar corglaçada. El seu home s’havia enamorat de la protagonista d’un dels seus relats. Era una protagonista força eixerida, certament, amb un caràcter jovenívol i un tarannà caparrut que resultava encisador, però era la seva protagonista. Aquella relació era absurda i forassenyada. I ella sabia com acabar-la!

”Quan la Maria tot just començava a oblidar els anys eixorcs d’il•lusions i de carícies, unes nàusees continuades la van obligar a consultar el metge. El diagnòstic era inequívoc: càncer de pàncrees! Les expectatives minses: de tres a sis mesos! “

- Però, què fas, Eulàlia? T’has tornat boja? Ara que per fi la vida em dóna una segona oportunitat de ser feliç, tu vols matar-me?
- Dona, pensa-t’ho bé. És una bona idea. Ben segur que l’ Albert estarà amb tu fins el final. Quina meravellosa història d’amor!. De les que fan plorar. Què més pot voler una protagonista?
- Doncs aquesta protagonista no està disposada a morir-se. Ara, no! O sigui que si no m’escrius un final feliç, me’n vaig. Em pagues els dies que he treballat per tu i bon vent i barca nova. Te’n busques una altra.
- Una altra que no em posi les banyes amb el meu home, vols dir? Doncs marxa, dona, marxa. Quan expliqui la teva actitud i els teus motius al Sindicat de Protagonistes, ningú et tornarà a donar feina mai mes. Estaràs acabada!

Un silenci llarg i feixuc va envoltar l’ordinador i a les dues dones fins que la Maria, en un desesperat intent per sobreviure i ser feliç, digué:

- Pensa-t’ho bé, Eulàlia. Jo només sóc el personatge d’un relat. Mai podré acaronar el teu home, ni sentir el seu sexe sobre el meu. La nostra relació serà sempre una grafia en la pantalla d’un ordinador, una pila de bites, els píxels d’unes quantes imatges captades per la web-camp. Què hi perds, Eulàlia? Què hi perds deixant-me viure una segona oportunitat?

- Què hi perdo, dius? La dignitat! Et sembla poc? Saps quant de temps fa que l’Albert no m’acarona ? Que no em besa ni busca el meu sexe? Que no em diu les paraules que tan generosament et dedica? I ara, ara se’n riu de mi buscant-se una amant! Una amant que em sigui ben propera, la meva pròpia protagonista! Una amant a la que ni tan sols puc donar un bon cop de puny! Quina crueltat! Em caus bé, Maria, m’agradaria que fossis feliç, però la teva oportunitat és també la seva i això no puc i no vull permetre-ho!

- Escolta’m Eulàlia, jo sóc la protagonista del teu relat. Em pots fer com tu vulguis, puc tenir els teus ulls, la teva veu, la teva manera de pensar, de vestir, de caminar. Jo puc ser tu i la meva oportunitat pot ser la teva. Pensa-t’ho bé. Podràs llegir cada dia les converses entre l’Albert i jo, serà com si fossin entre l’Albert i tu. T’ho prego, Eulàlia, no em matis! Vull ser feliç, una mica només! Seré i faré el que tu vulguis. No em matis!

L’ Eulàlia va tancar l’ordinador i, confusa, no va deixar de pensar en les paraules de la Maria. Finalment va continuar el seu relat.

“De mica en mica la Maria va començar a oblidar els anys eixorcs d’il•lusions i de carícies. Esperava àvida veure’l aparèixer a l’altra banda de la pantalla de l’ordinador, observar amb cura cada plec de la seves faccions, i escoltar la seva veu explicant-li com li havia anat la jornada, xiuxiujant-li com l’estimava i com aviat les noves tecnologies farien possible la seva trobada. La Maria era immensament feliç!”
Molt lentament petits canvis se succeïren en l’aspecte i el tarannà de la Maria. L’Albert quasi bé no se n’adonava i, si en algun moment els copsava, atribuïa aquelles petites transformacions al desig de la seva estimada de semblar-li cada vegada més real i, precisament per això, l’estimava cada dia més.

Durant molt de temps el seu amor va ser perfecte. La Maria no va saber quan van començar aquelles petites absències que s’anaren fent més regulars fins que l’Albert no va tornar a obrir l’ordinador.

La Maria sabia què havia passat. Ella s’havia acabat assemblant tant a l’Eulàlia que l’Albert havia descobert de nou en els ulls de la seva dona la flama que creia apagada, en la seva pell la suavitat que no recordava i en el seus braços l’afecte que durant anys no havia sabut valorar. I havia tornat amb ella!. S’havia tornat a quedar sola. Però aquesta vegada no hi havia ressentiment, sinó una conformació serena. Havia viscut intensament la seva segona oportunitat!
...........................

Després de llegir davant de la mestra i dels companys de taller el relat “Segona oportunitat”, l’Eulàlia es va sentir estranyament lliure i capaç. No recordava l’última vegada que s’havia sentit així.

A l’arribar a casa, va obrir l’ordinador per escriure un últim e-mail:

- Gràcies, Maria! Et dec la meva segona oportunitat. No pateixis, enviaré uns informes immillorables al Col•legi Oficial de Protagonistes. Ben segur que aviat tornaràs a tenir feina. Una abraçada, amiga. De tot cor!

Eulàlia








Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • M'ho he passat molt bé[Ofensiu]
    Atlantis | 16-10-2012

    llegint-ho. Aquesta barreja realitat i icció en un moment que les noves tecnologies ho permeten està molt ben explicada.
    Normalment em cansa llegir relats masa llargs des de l'ordinador, però aquest m'ha captivat i m'ha fet gaudir una estona.

    Salut

  • Enginyós[Ofensiu]
    Carles Ferran | 05-10-2012

    Un relat ben portat, amb picades d’ull enginyoses, com situar l’acció dins d’un taller d’escriptura, en un mescla d’espai virtual i realitat, i la personificació de la protagonista literària. En aquest darrer sentit, té un evident paral•lelisme amb la meva Una història inconclusa (que d’altra banda, tampoc té res d’original, és un recurs recurrent, la gràcia està en el desenvolupament de la història).
    M’alegra compartir concurs amb tu. Una abraçada.

  • Un joc literari...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 05-10-2012

    molt ben portat, Escandalós. A l'estil de "Set personatges en busca d'autor", teatre dins de teatre, el teu relat està fonamentat en aquesta tècnica narrativa on la protagonista de la història pren el seu propi protagonisme.
    Es tracta, doncs, d'un joc literari ben conjuminat on la ficció i la realitat se solapen. Un procés de creació que m'ha resultat molt interessant. Un estira i arronsa entre l'autora i la protagonista duta amb una notable simpatia.
    De lectura amena i força intrigant amb un final feliç que promou un somrís, una picada d'ullet en tot moment cap al lector, que resta ben captivat per la història.
    La meva enhorabona pel relat.
    Una abraçada,

    Mercè

l´Autor

Antònia Puiggròs Muset

49 Relats

148 Comentaris

40359 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig nèixer l'any 57 a les envistes de Montserrat. No sóc pretenciosa al dir que he estat una digna lectora, però no vaig començar a escriure de manera regular fins ara fa un any. I m'encanta!
També m'agrada passejar pels camins rurals, la natura m'asserena, i pels carrers plens de gent i de llums.
Passo molt bones estones llegint els vostres relats, desitjo que us agradin els meus i agraeixo d'allò més els vostres comentaris.
Ah! Em dic Antònia i Escandalós no és un pseudònim que s'avingui al meu caràcter sinó el nom del personatge del meu primer conte: L'Escandalós i l'avi Pau.