Rodones i quadrats

El quadre de les oques ja és un quadrat, no cal dibuixar-lo. Penjat a la paret de la cuina la transporta al temps de les corredisses i les rialles. La Júlia jugava a l'era, perseguia les oques que la vigilaven d'aprop, les oques protectores. Blanques, el coll estirat i prim, el cos gruixut i suau, les ales fortes, el vol curt. La cridòria vigilant que sempre les acompanyava. S'endevinava el llarg udol de la gossa, la Nara. Els capvespres damunt el turó veia com la lluna treia el nas càlida i rodona i s'imposava silenciosa. La Júlia la mirava fixament hi endevinava el perfil d'una dona que somreia. Al fons del quadre; un quadrat que abrigava, casa seva, la casa de la infantesa. Parets gruixudes, quadrades i blanques que l'havien de protegir de tants perills imaginaris.

Aquell hivern en blanc i negre, la Júlia tenia sis anys, pares, avis i germanes, uns pantalons de punt que se li aferraven a les cames, un jersei de llana vell i unes espardenyes que reien. Els cabells curts i arrissats, com un vailet, deia la gent, del color de la terra fonda i fosca on vivia. Una mirada múrria i una rialla franca, però també una solitud pregona i una por molt negra. La Júlia se sentia fràgil i poca cosa en aquell paisatge immens, tant l'atemorien les formigues del cap vermell, com els ogres que s'amagaven darrera la porta del celler, o un crit o una mirada del pare quan s'enfadava. Però la Júlia mai no explicava les seves pors a ningú, espantada s'asseia en un racó solitari, al costat del paller i com una petita àliga fugia de la por iniciant el seu vol cap a la terra de ningú.

Un dia humit i llarg l'avi va marxar per sempre i l'ombra de la por va aparèixer amb molta força, tanta que la Júlia es va asseure en un racó de l'entrada, va tancar els ulls ben fort però el negre de la pèrdua creixia a cada moment, aleshores més espantada encara va obrir els seus ullets esporuguits, va mirar el sostre, i sense ni adonar-se'n va començar a fer dibuixos amb la mirada. Feia rodones i quadrats sense parar. Resseguia amb la mirada les plaques de guix; quadrades, o les bigues; rodones, o els llums, rodons també. Va descobrir que dibuixar rodones i quadrats li servis per marxar lluny, ben lluny, eren espais màgics on s'hi sentia protegida. Podia estar hores i hores resseguint aquest dibuix imaginari fins que la lluna venia a consolar-la o fins que s'adormia de pur cansament, amunt i avall, amunt i avall, ara rodones, ara quadrats, ara rodones...

Poc a poc va descobrir que tenia un magnífic refugi. Les rodones i els quadrats hi eren a tot arreu, i el que primer tan sols era una fugida desesperada es va anar transformant en un món ple de màgia. Va aprendre a resseguir les seves formes no només amb la mirada, també amb els dits de les mans, amb els peus, amb el nas, amb el cap, era fàcil les formes sempre eren les mateixes: el plat d'escudella era una rodona de fang, les postres que feia la mare, rodones de pa de pessic i el llit on dormia un quadrat de roba blanca.

Un matí va descobrir que la finestra era un quadrat i que s'hi veia la rodona del sol que feia cantar el gall, rodones i quadrats. Segons la rodona era de dia o era de nit, la lluna, el sol. Quadrats, espais de màgia, finestres que s'obrien, quadrats de parets que formaven cases per viure-hi, pedres quadrades que bastien castells imaginaris, centenars de quadrats formaven les teulades.

La Júlia ja no té sis anys, s'ha fet gran, però sí els cabells arrissats i llargs. Ja no porta pantalons de punt ni unes bótes que riuen. Continua tenint una mirada múrria i una rialla franca i moltes rodones i quadrats.

Aquests dibuixos són tota la seva vida, ara és el moment de protegir-los de l'oblit, de desar-los allà on viuen els somriures de mitja lluna i les rialles de lluna sencera. Desa les rodones i els quadrats a la capsa d'ivori amb la seva rialla de nena i les llàgrimes perdudes i també les negades i demana als déus de les coses petites, tornar a riure i plorar, sentir-se un cop més la seva pell com si anés nua, el tacte vellutat del seu cos madur i amable i les formes arrodonides i suaus com diu en Marc.

Rodones, quadrats ara desats, ben plegats, políedres de magnífics i bells colors, taronges, grocs, vermells... La Júlia ja no busca racons solitaris per seure, manté sempre els ulls oberts, però a vegades s'ha sorprès buscant desesperada un sostre per fer-hi rodones i quadrats i obrir les ales i volar i ha estat més difícil, de gran ha après, a fer sostres sencers.