la invitació

Ve de pressa com sempre, amb el casc penjant del braç. Duu el neguit dibuixat a la mirada. La jaqueta cordada. No arriba tard, però li sembla que no té pas temps de fer-ho tot. Ja ha deixat la moto al garatge i es disposa a anar cap a casa. Cal escollir bé. La nit és prou important. S'acosta al portal de casa seva. Merda! Pensa, i fa una mirada enrera, com moltes altres vegades que no pensa què fa, s'ha equivocat de portal. Aquest és el portal número 54, el seu és el 56. La clau evidentment no obre aquella porta. Amb un mig somriure, i una sensació d'alleujament, no corre ningú pel carrer en aquella hora, fa quatre passes més. Ara sí. Obre la porta, entra, sospira, d'aquella manera que li agrada fer a ella, pitja el botó del llum de l'escala i amb les bosses i el casc comença a pujar graons.

L'àtic és agradable, blanc i amb molta llum. La porta d'entrada també és blanca i neta. Reconeix immediatament l'olor de casa seva, una bona olor, camina pel passadís i sent com li agrada trepitjar la fusta. El menjador està tal com l'ha deixat abans de marxar amb la moto, un racó agradable i clar. Allà ella hi escriu, allí li han nascut les millors històries que ha escrit fins ara, allà hi viuen els seus petits personatges que tan bé coneix. La vista és magnífica, mar, cel i bosc es fonen en contorns indiferenciats. La torre del campanar alta i gruixuda fa de niu de les cigonyes.

Però tornem a ella, només posar els peus al menjador es descalça. Regira la bossa, comprova la invitació i se la torna a llegir. Tot en ordre. Amb un cop de peu es treu les sabates, no massa encertades per anar amb moto, té els peus freds però li agrada sentir la sensació de la fusta càlida sota seu. Mira el telèfon, hi ha un missatge, la seva filla se'n va a passar el cap de setmana amb el seu pare, bé, tot va bé. Mira el rellotge falta una hora i mitja. S'asseu un moment, en Marc deu estar a punt d'arribar, deu minuts potser un quart. S'aixeca, se'n va a l'habitació, obre l'armari i comença a buscar, faldilles o pantalons, les faldilles li queden bé la fan més alta i més prima, i tenen un no sé què que la fan més elegant, pantalons? Potser sí, se n'ha comprat uns de negres i la dependenta li ha assegurat que li estan tant i tant bé, se'ls emprova. No li fan arrugues, però... no pot evitar pensar que sempre ha tingut els malucs amples, o potser no tant, però tant se val no té massa temps. S'emprova les faldilles. Li queden bé, tenen un bon caient, perfecte, Però i la camisa? i el jersei? si es posa els pantalons ho té solucionat té un jerseiet que sembla petit però queda molt bé, amb les faldilles qui sap? Remena l'armari ara hi ha un munt de roba damunt el llit, la camisa negra no hi va bé, la blanca li va llarga, el jersei és curt, no troba res que li faci el pes.

Enmig de la pressa sent la clau, en Marc està obrint la porta, ve content com sempre, se li acosta i li fa un petó als llavis, dolç, molt dolç. Ella li explica el dilema que té amb la roba i la incapacitat per trobar res. Se la mira somrient, s'hi apropa i escull amb tota la tranquil·litat del món aquelles faldilles del bon caient i aquell jersei que sembla curt i no ho és. Ella somriu. D'acord solucionat. Ell amb calma, mira la seva roba cap problema, tot ho té preparat, comença a vestir-se, ella també. Agafa aquells sostenidors negres que ell li va regalar i se'ls posa, li fan uns pits molt macos i ella ho sap, a més passi el que passi aquesta nit, segur que faran l'amor i ella vol estar ben atractiva, les calcetes ai!, se les oblidava, han de ser les del conjunt s'ha de sentir nova per dintre i per fora.

Ara sí, es posa el jersei que no és tan petit com sembla i les faldilles del bon caient. Es mira al mirall, no està gens malament, només falta escollir les sabates si es posa les negres de taló mitjà anirà còmoda, però si es posa les de taló més alt quedarà francament elegant, tan sols hi ha un problema, no podrà caminar, els dits empresonats dintre de les sabates de taló alt, boicotegen qualsevol esdeveniment. Ho intenta, quatre passes i reblincada, el dolor li fa dir un renec dels grossos, millor deixar-ho córrer es posarà les de taló mitjà. Ell, al seu costat se la va mirant i se li escapa un somriure entre tendre i burleta, ho ha intentat de moltes maneres, però sempre quan la mira, aquells ulls tan inquiets el fan patir una mica, però, ella és així un sac de nervis! Els dos vestits es repassen l'un a l'altre, estan bé, estan molt bé. Mudats però sense que sembli que van a l'òpera, de fet segons li han explicat només hauran d'estar asseguts.

Abans de marxar es pinta una ratlla fosca als ulls, ella sap que li fa tenir un no sé què molt atractiu, la mirada es torna més profunda més enigmàtica, a la cara res de res, tan sols la crema hidratant, la de sempre, funciona prou, tothom li diu que va molt ben maquillada i no hi va, és el color de la seva pell que quan està contenta es torna lluminós i fi. Ara sí, els cabells també en ordre, és a dir en el desordre més absolut, els rínxols li cauen prop dels ulls, els cabells li cobreixen les espatlles, el color li fa joc amb els celles, quasi el seu color, un castany ara encara una mica clar, però que va cap al seu color natural, el color de la terra fosca.

Tot a punt, abans de marxar, ell li agafa les mans, es miren als ulls, com sempre tan a prop. Saben que tan sols és una il·lusió, del tot improbable. Quan és a la porta torna enrera. Sent el telèfon "digui" diu ella, de l'altra banda: sóc la Judit, "Mònica en Marc és mort, avui un accident provocat, Mònica vés amb compte el seu germà ha desaparegut , va fugir de la presó i..."