Po -e- ma

PO - E - MA
La guspira dolça s'apaga lentament
i no trobo a faltar el teu nom.
Em gronxo en balancins que em maregen.
Que estranya la lluna indiferent a les crostes,
la pols sura pels camins de l'oblit.
Tan estrany com estar sola,
tan lluny com no ser-hi mai més.
Un miracle pels ulls, ja no hi ets
Un buit de no retorn, és per a tu.
Necessito que el meu alè m'acompanyi,
No el teu lluny i fred. Sempre més lluny.

Recordo sense recordar espais que eren nostres
i me'n vaig. D'esquena no fan tant de mal.
Torno a sentir la solitud a la pell
i ja no et desitjo, ni espero la teva arribada,
no m'il·lusiona sentir les teves passes a l'escala,
més aviat, em faria por.
Ja no vull el teu consol, les teves abraçades
tenyides de desesper i d'odi.
Ja no preparo menges perquè tu les assaboreixis,
ara visc en una solitud només per a mi.

La meva pell redescobreix el tacte dels llençols vells,
a l'espera de carícies somia unes mans que l'acullin,
ja no són les teves mans, ni la teva mirada,
ni el teu sexe el que em farà embogir.
Camino poc a poc,
sense pretensions per aquest espai on només jo hi sóc
Redescobreixo la meva vida, les meves coses.
Sense tu, una única responsabilitat: viure
No espero res del darrera la porta,
ni tan sols que hi hagi escombres amagades.
L'oblit ja farà camí, ja no t'espero per dinar, ni per sopar, ni per dormir.

... Potser, en tot cas, esperaré
que arribin les pluges i s'ho emportin tot
i les flors floreixin i el fred arribi i el temps passi
i l'hivern m'aculli tan sola però forta
i no et vull odiar tot i els vidres clavats a les venes
i no vull plorar per a tu
perquè et donaries massa importància
Tan sols vull el que tinc: res i tot
Continuar un camí, que mai no comença de nou
Caminar poc a poc amb les cames esgarrapades
No és temps de córrer tan sols temps de sentir.

El cor domesticat espera les ordres.
Una vida nova, tornar a sentir el contacte
dels amics anats lluny perquè a tu no t'agradaven
de la gent oblidada perquè no et fes ombra
de tot el que he negat, equivocadament negat.
I miro amunt i veig que el dia torna a néixer
Malgrat tots els malgrats.
Sense nosaltres, que ara som tu i jo
Diferents, lluny,
Desconeguts.
A tot estirar a vegades abraçaré la idea del que no ha estat
tan sols per masturbar-me en dies plens de molsa,
per plorar-me víctima i sentir-me petita
i malgrat que tu ja no hi ets
Encetaré un somriure malgrat que sigui trist.