amiga

Com t'explicaria que qui hi ha davant teu ets tu mateixa. Que no hi ha cap altra dona. Que aquests ulls són els teus, aquests llavis tan dolços també són teus, que aquesta és la teva mirada de sempre. No marxis, no fugis és la teva bellesa, no l'arraconis no l'abandonis, no deixis de sentir.

Són les teves mans plenes d'aigua, que acaricien l'aigua, que es fonen en l'aigua. Com aquesta mar tan nostra tan teva i tan meva. Com el dia que vas marxar per no tornar. Aquell era un món fet a mida, on ser i no ser era una mateixa cosa, on tu vas deixar de ser per convertir-te en allò que ets ara. I l'estrany temps que tot ho toca, vulnera la vida de l'amorós sentir. Quin amorós sentir si no sé si la lluna quadrada o rodona vindrà a veure'm aquesta nit? Lluna, estimada no m'abandonis a la crueltat del negre sense color. Al mirall de la fosca nit quan he perdut els ulls buscant-te i a la fi he trobat la teva imatge sense tu, inert, quieta, sense vida, sense ulls, sense tu.

I a l'estança fosca hi he deixat també els meus ulls, perquè te'ls facis teus, i amb la meva claror puguis sentir la bellesa de les petites coses que fa tant que no sents, com t'explicaria ara que la ceguesa sóc jo, i els meus ulls són tu, que qui hi ha davant teu ets tu mateixa.

Escolta el diàleg íntim de les dones d'aigua, fugisseres, bellísimes sirenes dels estanys, encantades per la màgia de l'aigua blava en el blau tan gran. Acosta't ara que els meus ulls són teus, mira l'aigua fonda i les veuràs. Parla'ls-hi de mi, de com estimàvem, de com érem de felices, abans que marxessis de la vida i del plor. Parla'ls-hi de mi, ara que no tinc ulls per veure la bellesa, ara que tinc les mans valves de tanta aigua salada de llàgrimes i de misteris.

Sense ulls, sense mans, quasi sense rostre. M'embolcallo en la tendresa que encara sento per tu. I l'alegria m'inunda quan imagino que el to dels meus ulls ha tenyit de colors la teva realitat. Torna a la vida. Que el mirall et reconegui, eixuga't les mans de tantes llàgrimes que et solquen la pell. Així amb els meus ulls i el teu rostre, poc a poc, imagino el retorn cap al vidre fred, on potser ara sí que hi seràs, on de ben segur, ara no hi seré jo. Però tan se val, aquí tens els meus ulls, i la meva vida, voldria que la visquessis, que la sentissis com jo l'he sentida tants anys. Aquests tan foscos i fondos, aquests que un dia van aprendre a plorar, són per a tu, estimada.

I ara quan les dones d'aigua vinguin a buscar-me oferiré el que em resta com sacrifici i ritual, per les ànimes que ploren, per les ànimes que no tenen ulls, i quan les seves mans se m'emportin lluny, busca al recer on descobriren el nostre amor i allí una capseta de vidre petita hi guardarà la darrera llàgrima d'uns ulls inexistents.

Si mai sents, la idea d'abandonar, d'esgarrapar-te la cara, d'arrencar-te els ulls, siusplau, mira-te-la bé i després defuig el pensament i desa-la de nou, serà la teva companya, el teu sentir, la teva esperança, el meu amor cap a tu. Mai més estimada. Mai més estaràs sola.