"El cor si pogués pensar s'aturaria". F. Pessoa

El cor, si pogués pensar, s'aturaria
F. Pessoa

Dos mil quatre. Canvi absolut per a la vida de N. Domicili nou, una altra ciutat, una altra feina, poques probabilitats d'èxit. Començar quasi de zero als 40 anys. Antidepressius, una terapeuta, uns controls. Tirar endavant. Somriure novament. Soles.

I apareix novament ell, després de cinc anys i de camins diferents. Després d'haver-lo engegat, d'haver-li dit el que realment pensava. Aquesta vegada absolutament seductor, aparentment humil. S'acosta disposat a no deixar "escapar aquesta rossa que em torna boig, i que ja vaig deixar escapar una vegada". Mal moment per N, bon moment per J. Poc a poc li ofereix allò que ella necessita en aquell moment. Consol, companyia, solidaritat. Amor. I s'enamoren i sembla que el destí els ha unit per sempre més, tots els indicis així ho marquen.

Es mostra atent, afectuós, intel·ligent i es fa pal·lès en cada moviment seu que l'estima moltíssim. Té caràcter, també, un caràcter fort. J està al seu costat en aquells moments difícils, J li dóna tot el seu suport, l'acompanya, la protegeix i N poc a poc es va recuperant.

Mentre N torna a sentir petites il·lusions. J es fa cada vegada més necessari en la seva vida. Ella també l'estima moltíssim. De setembre a gener encara viuen separats, però se senten absolutament junts en tots els àmbits de la seva vida. La filla de N comença a pensar que potser haurà de compartir casa i mare. Al gener decideixen escurçar totes les distàncies, ell s'"acopla" a les seves vides, com diu la seva filla.

L'estimació és evident. Però, ella comença a recuperar-se. Ja no pren medicaments i torna a sentir-se més ella, menys ell. Poc a poc, descobreix que les portes i les finestres es poden obrir. Ell aterra a casa seva amb valises plenes d'il·lusions i també de secrets del passat. A J l'incomoda l'incipient descoberta de N quan es troba bé. L'anima a tenir projectes però s'hi materialitza en tots. J també té molts projectes però només són seus.

En algun moment apareixen frecs amb la seva filla. No hi vol donar més importància "adaptació" pensa, però en realitat hi ha alguna cosa que li fa basarda. J i N s'estimen tant, que decideixen tenir un fill, primer és ell qui li ho demana, ja té seixanta anys i dos fills però li encantaria tenir un fill amb N, com a prova d'amor, com un record per quan ell no hi sigui. N també està molt enamorada i li molta il·lusió poder tenir un fill amb ell.

Com a adults madurs, s'ho pensen i repensen. Vint anys de diferència els separen. "No hi fa res" pensa N. "És un regal per a tots". M, la seva filla està encantada de deixar de ser una adolescent filla única. Decideixen que el moment serà l'estiu següent, molts intents, de moment cap èxit. Els mesos passen. Res. Quan sembla que sí, és que no. Vacances d'agost J. proposa fer un GR, per la Costa Brava, "caminar sí, però sense que resulti massa dur, perquè potser aquesta vegada hem tingut sort", "D'acord" contesta ell, dues horetes, màxim tres". A N no li venia la regla i estava contenta, preocupada, però contenta. Veia que ell sempre pensava en ella "m'ha buscat una excursió perfecta de dues horetes pel Baix Empordà". El GR va resultar de 17 hores caminant sota el sol de l'agost, a mig camí va començar a trobar-se malament i la regla va tornar. N se sentia confosa, per què l'havia enganyada, què pretenia? No entenia res. Però era segur que ho havia fet sense voler. L'estimava massa.

Amb tot, dintre seu, començava a intuir que J, amb ella o sense ella sempre feia el que tenia ganes de fer. Aquell estiu va estar ple d'intents fallits, i al setembre per fi, les il·lusions s'havien acomplert. Estava embarassada. Un nen. N sabia que era un nen. Per allò que només les mares saben. Efectivament, l'ecografia els mostrava la mongeta bategant. Alegria. Els dies passaven i ella no se'n sabia avenir d'haver fet tanta sort. Com l'estimava J. Un diumenge J es va enfadar, no recorda el motiu, la cara se li va transformar, el gest es va tornar violent. Insults. Vexacions, empentes, més insults i N va caure al terra del lavabo sense entendre res, adolorida, i maltractada. El dia abans havien vist el petit Martí en ecografia, mongeta de tres mesos. Aquell dia una petita pèrdua, al cap d'una setmana el cor d'en Martí va deixar de bategar. N sempre disculpava J de tot. "Es posava nerviós" es repetia, "miraré de no posar-li i ja està". Però com es feia això "sempre dient sí?". Després l'ingrés a l'hospital, la tristesa, i les llàgrimes sinceres de J donant-li suport. I ella entenent com l'estimava.

Adéu al seu fill. Sense fill N va trigar a recuperar el somriure i J l'apressava a viure el present. Poc a poc, van descobrir l'entorn del bosc dels pares i se'l van fer seu, poc a poc durant tres anys, el van netejar, i van crear un paradís bellíssim. Treballaven de valent, s'il·lusionaven, creaven i sentien. Havien passat durant tot aquest temps alguns núvols tempestuosos en la relació, però ella sempre mirava d'entendre-ho. Fins que un dia va dir prou, prou als insults, a la ràbia descontrolada, a l'odi. Com que ell l'estimava molt va estar d'acord a fer psicoteràpia de parella. Una de les terapeutes parlava d'aquesta ràbia descontrolada com d'un "caràcter fort". A N no la convencia aquesta explicació. Però el que sí era cert és que quan J estava bé, era absolutament encantador, incapaç de fer mal a una mosca, però quan se li despertava "allò"...

El temps passava, i l'oblit era per a N una necessitat. Tot i que començava a haver-hi massa ombres en el seu camí. Aquell dos de juliol J es va enfadar, la causa, ni la recorda, es va enfadar molt, va trencar la dutxa, la va insultar, la va amenaçar... i va marxar per quarta i definitiva vegada. M, la filla adolescent ho va sentir tot. ETCÈTERA.

N ara viu amb la seva filla, soles, ha desmuntat la casa que poc a poc els dos havien creat, ha regirat calaixos i prestatges, ha buscat fins i tot l'olor de J per esborrar-la, ha empaquetat tot allò que era seu i ho ha deixat a l'escala. J ho ha recollit, no sense oblidar-se, com sempre de dir-li: "Ja saps, amor meu, que t'estimo molt, algun dia parlarem oi? Perquè... què et va passar?" N se'l mira, sense mirar, lentament es gira d'esquena i deixa que l'aigua de la impotència li negui els ulls.
"Adéu"

Etcètera, són totes aquelles coses que mai una persona hauria de sentir de qui estima.
Etcètera també són totes aquelles coses que mai una filla hauria de sentir dir de la seva mare.
Etcètera és la destrucció de tot un món, són milers de vidres clavats a la sang per sempre.
Etcètera és no passejar mai més amb ell, no anar al cine, no jugar, no passejar, no parlar, no fer l'amor, no ser, no estar, no sentir, no, no, no, no,no...
Etcètera és el no
Etcètera és No. Prou
Etcètera és Adéu.