Aquella olor de l'àvia

Obre les finestres, encara és fosc, com cada dia. De llevant comença a aparèixer una línia rosada i violeta, envoltada d'un to taronja lluent. El dia comença a néixer, la claror comença a imposar-se arreu. Els colors prenen vida. Sent un soroll de campanetes o potser una mena de música. S'asseu a la butaca davant de la finestra. Es deixa endur pel paisatge i el temps.

Li sembla sentir algú que la crida, Maria véns a jugar, o no? Fa estona que t'esperem, sempre fas igual. Vius a les boires tu! La seva germana la crida des del gronxador de l'era, se n'hi va corrents. La butaca queda buida.

Vesteixen igual uns pantalons de punt marró ajustats, un jersei vermell molt gruixut i unes espardenyes velles que riuen. Recorda els seus jocs de nenes. Aquell anar amunt i avall quan jugaven a amagar-se, o a saltar del gronxador des de ben amunt, o a botigues, i venien de tot com l'àvia.

L'àvia venia llet, verdures, ous, patates, un munt de coses que la terra els oferia i fent això semblava una àvia ben normal, però quan arribaven els vespres d'hivern l'àvia preparava la gran olla de ferro i començava a fer màgia, o això és el que elles pensaven. Tot sovint l'àvia cuinava directament al foc, i això els feia veure-la d'una manera molt especial. Ella sempre havia pensat que l'àvia un dia s'enfilaria a l'escombra i marxaria xemeneia amunt. L'àvia però, no marxava pas.

L'àvia encara tenia una cosa més especial: la seva olor. L'àvia a vegades feia l'olor de la terra, altres vegades l'olor de la llet i també l'olor de les moltes flors que tenia al seu jardí i totes eren bones i totes les feien somiar.

Des de l'habitació on dormien sentien l'enrenou de la matinada, cada dia el mateix. El soroll dels pots de la llet, de les munyidores, algun crit de bon matí. L'àvia i el pare ja estaven atrafegats. Encara els quedava una estoneta per dormir. A fora el fred era blanc i tallava.

A dos quarts de vuit la mare picava la porta. Era hora de llevar-se i amb el fred que feia com més ràpid millor. Es llevaven, al menjador els esperava una tassa plena de llet i una torrada per a cada una. A ella li canviava la cara, com cada dia. El pare no volia acceptar que a aquella filla no li agradés la llet. Allí la tenia. Davant seu. Aquella olor li feia venir basques. Era una olor que sempre havia sentit, és veritat, no li molestava sentir-la barrejada amb l'aire fresc, o al davantal de l'àvia, però sentir tota l'olor dintre d'una tassa... la marejava. Allò tan blanc, venia de l'interior d'una vaca, així clarament. Era el suc d'una vaca. No podia. No podia. Eren els seus fluids. Per la seva imaginació passaven aquestes i moltes altres coses. La llet s'anava refredant al seu davant, fins que ja avorrits la deixaven per inútil menja't la torrada, doncs! Deia la mare. Ella somreia, per fi, la llet per a les vaques.

Amb l'esmorzar fet, la cartera, les sabates (només per anar a l'escola) i l'abric, baixaven les escales i arribaven a l'era, davant de la porta de l'entrada el cotxe tenia les portes obertes. Poc a poc com un trencaclosques el pare i l'àvia anaven col·locant els pots de la llet, les caixes de verdures, el cistell dels ous, els sacs de patates. Sempre quedava amb la boca oberta quan veia com hi encabien tot allò, quan acabaven ja no hi entrava ni una engruna de vent. Quan tot estava mil·limètricament col·locat era el seu torn. Una s'asseuria a la falda de l'àvia i l'ajudaria a repartir la llet per les cases que trobaven pel camí, les altres s'haurien d'enfilar sobre les tapadores dels pots. Mai no es queixaven, era fins i tot emocionant aguantar l'equilibri damunt una tapadora.

Quan recorda aquell temps sempre li retorna la mateixa olor. L'olor de la llet, del davantal de l'àvia. Ella i la seva germana sovint, d'amagat, feien servir els pots de la llet per jugar a ser venedores com l'àvia. No és però, l'olor que li agradava més no, a ella li agradava l'olor del fang, de la terra mullada, dels pins quan acabava de ploure. L'àvia també feia olor de terra mullada, sobretot quan després d'haver plogut se les enduia camí amunt a buscar cargols, i el fang feia olor de vida. Avui, quan sent l'olor de la llet, somriu i pensa en l'àvia, se la imagina traginant els pots amunt i avall per l'era.

Però l'àvia de l'escombra ja fa temps que va marxar. L'àvia de l'escombra ara ja no cal que es llevi quan el dia encara no hi és. L'àvia de l'escombra ara mira des del blau les petites bruixes, encara, sense escombra. A vegades està asseguda damunt d'un núvol, d'aquells tan blancs, com de cotó, porta aquella bata de sempre, la de les floretes i les espardenyes a retaló, però no li cauen no. D'altres és el vent qui l'acosta i a través d'ell la pot sentir, en sent l'olor, l'olor de l'àvia. L'àvia de l'escombra ara ja no necessita cap bastó per caminar, és lleugera i ha après a volar, tot i que no ha marxat pas gaire lluny. Hi ha dies quan dorm a casa dels pares que a la matinada encara sent aquell soroll que feia quan traginava els pots per l'era, el soroll de les tapadores, aquell clec que assegurava que no vessés la llet, o a vegades sent l'aixeta del safareig petit, treu el nas per la finestra i la veu, està allà, rentant-se els peus amb l'aigua glaçada com sempre ha fet. Es lleva i corre a l'era per trobar-la, si més no algun detall, alguna prova. Ni rastre. No hi ha pots de la llet, l'aixeta fa temps que no es fa servir. Tant se val. L'àvia en sabia molt de fer màgia, amb olles penjades o no, per ella aparèixer i desaparèixer ha de ser ben fàcil. Ella ho sap. Algú que forma part de la terra com ella, que és lloba i àliga alhora sempre es queda prop dels seus. Ja ho deia quan era petita: "l'àvia és una bruixa i qualsevol dia agafarà l'escombra i s'envolarà xemeneia amunt" s'ha complert.