Muses o l'art d'escriure

Em llevo molt aviat com cada dia. Hi penso des d'ahir. Cal que agafi totes aquestes històries que tinc repartides per tot arreu i comenci a bastir-ne una de sola.

Asseguda a la taula improvisada i amb l'estufa al darrere intento despertar històries adormides. Els fragments d'històries incompletes que ja he escrit fa temps estan repartits per tot arreu, les pàgines de tant mirar-les i repassar-les ja no estan ordenades amb el seu nombre, cada pàgina no troba l'anterior ni la següent. Potser intentar crear una o dues úniques històries serà molt més difícil del que sembla. Les paraules es barregen i les frases no se sap on acaben de pertànyer. Sento que el caos domina l'espai. Paraules que potser serien útils a la pàgina 32 corren per la pàgina 31. Conceptes que m'han semblat una mica bons se m'escapen de les pàgines i retornen a la pantalla. Paràgrafs sencers se'n riuen de la meva pretensió. Intentar-los lligar! Crear des del fred una cosa que ha nascut de l'escalfor. Intentar refer històries tan sols amb el poder de la persuasió. M'equivoco si penso que les paraules es deixaran empresonar novament. Ja s'han expressat en el moment oportú i de manera adequada, ja formen part de la història. Quin agosarament el meu! El primer que em cal és un tremp diferent, un tremp que no tinc. Tan sols m'enamoren les paraules, res més. Potser l'única manera seria crear-ne de noves, buscar en els meus diccionaris personals alfabets diferents que em permetin construir, crear bellesa.

Sovint m'imagino amb la capacitat de fer màgia amb les paraules, sovint penso que les paraules poden acostar-me o allunyar-me de mi només amb l'actitud. Més sovint encara ploro pels racons perquè les paraules marxen orfes de mi, orfes de tot, la fugida dels mots no em permet ser, em nega l'existència de moltes parts de mi tancades amb pany i clau. Les paraules enutjades marxen de la ment, marxen del cor m'abandonen ja que no les sé sentir. Tan sols n'ixen esgarips maldestres, expressions més o menys encertades gramaticalment, res més. La paraula profunda marxa lluny, cap a l'horitzó on conviuen les paraules castigades que mai no ens hem permès de pronunciar o escriure. Allà on les paraules ploren de desconsol i solitud, algú omple diccionaris de tristesa i enuig. La recerca és difícil els mots aprenen de l'actitud d'escapisme dels seus germans i fugen, vestits de color negre, discrets i invisibles no existeixen.

La meva gran pretensió és aconseguir la no-indiferència, les meves històries poden ser misterioses, estranyes o vulgars però si no arriben a qui les llegeix són material de rebuig. No tenen ànima. Reconec que em moc sempre en àmbits recorrents, els àmbits de l'únic món que conec. Sovint i potser massa sovint parlo de les paraules com a eina sublim per a la comunicació, amb les paraules parlo de les paraules, i els construeixo un niu d'àligues on se sentin còmodes i siguin lliures, on puguin expressar-se i contar històries una darrera l'altra, inversemblants i fantàstiques o que semblin tretes de la mateixa realitat.

El dia que vaig retrobar-me amb les paraules, vaig sentir, sentir i sentir, acostumada a tractar-les com a eina de treball, poder ser capaç de crear em semblava un regal. Conec paraules que tenen vergonya i que han trigat molt a tornar, conec paraules prohibides que han tornat amagades sota un vel negre de protecció, conec paraules d'alegria que han demanat permís abans de tornar, conec paraules de tristesa que han aparegut xopes de llàgrimes salades de mar intens.

Quan retorna la màgia de les paraules, pot ser que qui les llegeixi se senti transportat a un altre món diferent, al món dels sentits, on llegir equival a estar obert a tantes i tantes històries contades amb el cor. Però en cap moment no em passa per alt com és de fràgil l'equilibri entre les paraules pensades i les paraules escrites. Conceptes perfectament construïts des del pensament, es neguen a crear un dibuix en el paper, sembla com si el mateix paper verge decidís què hi vol. No hi vol el que jo moltes vegades m'entesto a oferir-li, des de la pressa o des de la necessitat. El paper verge tan sols es deixa dibuixar per expressions de l'ànima. Els contes que escric tan sols tenen vida quan neixen sense ser mutilats per la raó. Algun sentit amagat té la manera d'escriure?

Potser l'única funció del que escric és transmetre el que algú em dicta. Em cal doncs confiar, que allò que neix a través meu surt d'un lloc profund, d'un abisme ple d'emocions, d'un lloc on tot el que s'esdevé té prou autonomia. Tan sols sóc la mà que escriu, si només sóc l'instrument em cal deixar-me portar. Potser encara no ho he dit tot. Potser el que crec que són àmbits recurrents és tan sols allò que he d'explicar. La magnificència de la petitesa. Potser la meva missió sigui crear històries moltes vegades inversemblants, moltes vegades estranyes i el que és més greu sovint ni tan sols tinc la capacitat de corregir-les. La vida que puc expressar quan aconsegueixo transcendir cap al món de les paraules és absolutament pura i impúdica alhora, la virginitat dels conceptes no es pot embrutar amb dobles sentits o ironies conegudes.

Com a mer instrument d'alguna cosa, sé que no tinc cap mena de força per desfer el que he fet. Les mans se'm mouen a ritme frenètic a vegades encastant les paraules contra la pantalla, d'altres les agafo com amanyagant-les perquè no s'espantin. No voldria tornar a perdre les paraules que reconcilien amb la vida i em fan partícip de la creació. Tinc un munt de diccionaris personals, alguns que eren molt plens ara són prims, buits, en blanc. L'única manera de recrear-los és escrivint com més escric més grans es fan els meus diccionaris particulars. Quan escric els dits saben quines són les lletres adequades per explicar els contes i les històries que han de sorgir d'aquell pou profund. A vegades són històries d'àligues, de nenes i llunes, d'ancestres, de déus i deeses de calidoscopis, de companys de vida i de l'esperit femení que tot ho embolcalla

Històries carregades de màgia fan cua a la memòria dels dits, a vegades els dits no són prou àgils per copsar i transmetre tot el cabal d'expressions que em transporta.

Si el moment és propici cal que ho deixi tot, no s'hi val de distreure'm amb res, ni tan sols parlar. Qualsevol distracció pot anul·lar aquesta mena d'encís i trànsit que neix a la matinada quan el dia encara no despunta, però tinc la certesa que n'eixirà un de nou resplendent i bell. Conforme es fa de dia el misteri s'acosta cada vegada més a la quotidianeïtat, cal que sigui humil i ho deixi per un altre moment o bé que revisi, retoqui, poleixi tantes paraules nascudes de tan poc temps.

Sempre queda por aquella por que em fa sentir que no sé si mai es tornarà a repetir la sensació.