Roçant-nos, mirant-nos sabent però, que mai ens arribaríem a amar

Avui, despres de unes hores de son ha començat a sonar l'aparell més odiós, el meu despertador. He sentit un cos aferrat a mi i un alè calent a la nuca que hem creava calfreds. M'he quedat immòbil incrèdula però esperant que aquell moment fos infinit. Quan m'he mogut lleugerament me'n he anat adonant que el meu cos era lliure i que en aquell matalàs els únics habitants érem jo i mil sensacions: desig, dubte, anhel…
Mentre m'aixecava amb delicadesa del meu petit i senzill paradís el record d'una nit d'estiu ha retornat brillant i tendre:
Allà estava jo, amb ell, un desconegut amb qui mai em vaig arribar a vincular després d'entortolligar-m'hi, roçant-nos, mirant-nos sabent però, que mai ens arribaríem a amar. Aquells instants tot em va semblar joiós, però després del bes d'acomiadament vaig pensar que solament aquell petit niu notava la nostra absència mentre s'anava glaçant. Vaig començar a esvair-me entre la multitud de la Diagonal, preguntant-me si minuts després d'aquells focs artificials al cel hi quedava fum o si això havia estat un encontre com un altre per a ell. Allí estava jo, més petita que mai amb una cigarreta als dits que es consumia. Quan ja no tenia alè per seguir cremant, en vaig encendre una altra, aquesta la vaig xuclar intensament com si cada calada m'alleugerés d'aquells sentiments confusos, un a un, poc a poc..

Aquell dia, després d'unes hores caminant, va començar a sonar l'aparell més odiós, el meu cor. Vaig sentir que la solitud s'aferrava a mi i em glaçava la pell. Hem vaig quedar immòbil, espantada i desitjant que allò no fos infinit. Quan vaig tornar a caminar lentament me'n vaig adonar que el meu cos era dèbil i que entre mig d'aquella gent hi era jo i mil sensacions: por, somni,record..
Mentre baixava el cap amb delicadesa el meu petit i senzill paradís es va ensorrar.