Els acords d'una vida

La seva vida era acustica, una guitarra desafinada duia el compàs.

Vivia d'esquenes a la inocència: la seva rutina era ajudar el pare a buscar ferralla però quan se'n podia escapar es refugiava en la música, en els acords que brollaven d'una desafinada guitarra, d'aquell preciat objecte que un bon dia trobà enmig de la runa esperant una oportunitat.

La guitarra era la seva veu, cantava el que pensava,tocava el que sentia buscant poc a poc l'harmonia i l'equilibri. Sovint la seva veu tremolava i llavors s'aferrava com mai a la guitarra i tocava la melodia més cruel, la més dura.
Quan això passava, entrava el seu pare a la cambra i li deia que parés, que ja estava bé d'aquells gemecs..

Poc a poc, però, es va anar fent gran i quan va arribar als divuit, va agafar la guitarra i s'instal·là a les en un racó remot esperant la seva oportunitat o simplement que la seva veu arribés més enllà d'aquelles quatre parets que s'havien convertit en les seves confidents.