I em va clavar un petó...

Un relat de: Els crits de tants silencis..

I em va clavar un petó, amb tanta crueltat, però tanta. Crec que mai res m'havia fet tan mal com aquell roç de tendresa en la meva pell d'espart.
Es va apropar a mi i em digué: Bona nit. I amb un bes al bell mig de la galta es va acomiadar. Va ser tan intens i alhora tan dur, insinuava paraules dolces, dolors intensos, un "t'estimo" i un "estima'm".
Llavors, mentre ell s'allunyava em saltà una llàgrima. Em sentia indiferent i buida, potser massa, i allò em feia mal i m'esgarrapava.
Senzillament mai m'havia trobat en una situació tan immensament brillant on un bes era l'embolcall d'uns sentiments que es definien entre línies. Mai hauria pogut imaginar que en un instant mut es poguessin transmetre tantes sensacions. Ell era el meu precoç homenet, aquell que tenia els petits detalls més immensos i el somriure més espectacular que mai havia vist.
Jo adorava aquell mag i odiava haver fet pedaços la seva màgia.

Tan de bo de vegades les coses depenguessin d'un mateix...



Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: