Retorn platejat

Un relat de: nuriagau

*

      He decidit tornar al país d'origen, un país qualsevol. La meva història és com la de tantes dones immigrants fracassades. No importa quin és el meu nom.

      Set anys enrere, vaig deixar terra, fill amb sis anys i d'altres parents, cercant una vida millor. No havia tingut gaire sort. Havia estat mare massa jove i el pare se n'havia desentès. L'existència es basava en la supervivència i desitjava que el meu fill gaudís de tot allò que jo no havia pogut tenir, en un altre país més ple d'oportunitats que no pas el nostre.

      Al principi, l'enyorament m'acompanyava totes les hores del dia i de la nit. Les trucades telefòniques als familiars no sé si em feien més mal que bé. I així van passar els dies, les setmanes, els mesos i... quatre anys. Fou llavors quan vaig conèixer un paisà. Ens enamoràrem i ens casàrem. Sospirava perquè algun dia pogués viure amb tots dos com si fossin pare i fill. Poc després nasqué la nostra filla.

      I passaren més dies, més setmanes, més mesos i... tres anys. Quan aconseguí una feina més o menys estable i una vivenda digna, vaig fer que el nen vingués amb mi. Creia que li oferia un esdevenidor prometedor.

      Però no fou així, la nostàlgia no li permeté adaptar-se al nou país, ni a l'escola, ni al barri, ni a la casa, ni a mi. Era una estranya per a ell. Aquests set anys de separació ens havien convertit en dos desconeguts.

      Jo no vaig arrencar-li la primera dent, ni la segona... No estudiàrem plegats les taules de multiplicar. No vaig contemplar com aprenia a llegir, ni a muntar amb bicicleta, ni... Ja sé que els adolescents, habitualment, tenen una relació conflictiva amb els pares, però la nostra història particular l'havia complicada encara més. Altres pares tenien problemes per aconseguir respecte i autoritat, jo necessitava, a més, guanyar-me la seva estimació.

      La meva parella i el fill s'acceptaren mútuament mentre els distancià l'oceà, però, des que els separà tan sols l'envà de l'habitació, la coexistència fou insuportable. I jo era al mig, com l'envà, entomant els cops d'una banda i de l'altra. Un maltractament psíquic que feria amb doloroses cicatrius difícils d'esborrar. I la nena romania observant els canvis dels esdeveniments sense entendre gairebé res, mentre estrenyia les seves mans amb les meves.

      I també ell ens deixà... Ara la filla enyora el pare i plora, ja no és feliç ni un ni l'altra i jo... jo no recordo des de quan no sóc feliç. Les mirades d'ambdós em reclamen un canvi a les nostres vides. I, gairebé simultàniament, ha esclatat la crisi econòmica d'aquest país. Aquesta terra ja ni tan sols ens pot garantir el benestar que havia assolit treballant llargues jornades. I em sento sola, molt sola, desbordada i superada.

      No he aconseguit fer felices tres de les persones que més estimo en aquesta vida. El somriure del somni mític del "dorado" ha esdevingut el plor de llàgrimes platejades del fracàs. I travessarem cels i mars de camí al país que em va veure néixer.

      Abraço fortament els fills, sense idealitzar el que pot ser el futur, tan sols cercant arraulir-nos al caliu de la llar materna.

Comentaris

  • Impactant[Ofensiu]
    Naiade | 07-06-2010 | Valoració: 10

    Una historia dura i colpidora com tantes en passen pel nostre entorn sense ni tan sols adonar-nos . Un relat molt ben portat que posa la pell de gallina i un nus a la gola.
    Marxen dels seus països esperant trobar el paradís i la misèria, incomprensió i desencís els fa tornar pitjor del que havien vingut.
    Trist però cert.
    Una forta abraçada

  • Has posat...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 26-05-2010 | Valoració: 10

    el dit a la llaga. Quantes històries tristes podrien explicar els milers d'immigrants que, cercant millor vida, acaben desesperançats en terra aliena. T'has posat a la pell d'una de tantes dones immigrants que veiem al nostre entorn amb una facilitat increïble.
    Molt ben escrit, amb un dramatisme contingut has aconseguit fer una bona fiblada al cor del lector.
    L'enhorabona, Núria!

    Mercè

  • Molt bó![Ofensiu]
    copernic | 20-05-2010


    No sé per què però els reptes relataires ajuden a trobar el millor de nosaltres. El teu relat, escrit en primera persona s'aguanta per si sol, únicament amb aquest recurs que li dona una força increïble. La història podria ser la de qualsevol immigrant però és la manera de descriure-la la que la fa interessant i li dona un plus de qualitat. I per acabar, una mica de lirisme per donar el toc just d'emoció en una història ja de per si dramàtica. Molt bona escriptura, fluïda, directa, planera. No serà la darrera vegada que et llegeixi. Aquesta vegada el títol l'has encertat de plè. Enhorabona!
    Un petó des de la talaia, escoltant bona música!

  • Com a ser humà...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 20-05-2010 | Valoració: 10

    em dolen els infortunis que pateix la teva protagonista, si em poso a la seva pell. Però com a mare, s'hi afegeix l'esgarrifança. Primer per la separació, que per força ha de ser traumàtica, tant per la mare com pel fill, i després pel fracàs del retrobament idealitzat. No ha de ser fàcil tirar endavant quan ets lluny de la família, dels amics, de la gent coneguda, però no em puc imaginar el que ha de ser la separació d'un fill. Al meu parer tu has trobat les paraules precises perquè ens arribi a la pell tot aquest sentiment de fracàs, d'indefensió, de soledat. Tant de bo poguessim imaginar que tot s'acaba quan finalment torna al seu país però... en el fons, ens queda en el pensament que probablement hi trobarà tot allò que un dia la va fer decidir marxar a cercar nous horitzonts.
    Després de llegir-lo em queda la tristesa, la impotència... que és el que probablement pretenies quan el vas escriure. Que ens arribés. Doncs ho has aconseguit.
    Una abraçada molt gran, Núria

  • Bones Nuria[Ofensiu]
    eRIc | 18-05-2010

    Bones Nuria. Entenc que t'afectés la duresa del meu relat. Creu-me que m'he posat al lloc del meu pare, ja dubto més si ell s'ha posat al meu. Vaig viure quasi 3 anys amb ell, els dos sols. I el vaig conéixer més bè, potser massa. Derrumbant-se l'imatge idealitzada que tenia quan era més petit. Han passat moltes coses. No és fruit d'una rabieta ni de dos dies, t'ho asseguro. És fruit de molts mals comportaments que ha tingut i no només amb mi. La meva germana i jo no sabem que més fer, jo vaig ser més dràstic, i encara vaig esperar molt. Si no sap valorar que es tenir dos fills, de 27 i 31 anys, amb lo que podria disfrutar-los, ja no val la pena. Que li vagi be la seva vida, que jo intentaré que em vagi be la meva, sense la seva ajuda.
    Merci, vagi be tot!

  • Un país qualsevol...[Ofensiu]
    brins | 17-05-2010 | Valoració: 10

    una dona com moltes altres dones, però un relat que no pot escriure tothom.

    Has fet un bon retrat de l'infortuni que comporta el fet d'haver d'emigrar a un altre país. Unes imatges precises i clares de la nostàlgia que ha de patir una mare, en allunyar-se del fill, i de com ´n'és de difícil poder refer la vida. Felicitats!

    Una abraçada,

    Pilar

  • Gràcies i,...[Ofensiu]
    deòmises | 16-05-2010

    ...quan marxi la vesita, acabaré de perfilar la meva aportació a la proposta conjunta zíngarobruixívola.

    Per cert, a mi també em transmeten certa insatisfacció els relats que més agraden i que, de tant en tant, aconsegueixen un Repte Clàssic. Serà que has de pensar proposta quan fas xurros... ;)


    d.

  • et segueixo llegint[Ofensiu]
    joandemataro | 15-05-2010 | Valoració: 10

    gràcies pels teus comentaris als meus poemes...és aquest un relat dur i colpidor...m'ha impactat
    escrius molt bé i et torno a felicitar
    ens anem llegint
    fins aviat
    una abraçada encaixada

    joan

Valoració mitja: 10