Retorn platejat

Una historia dura i colpidora com tantes en passen pel nostre entorn sense ni tan sols adonar-nos . Un relat molt ben portat que posa la pell de gallina i un nus a la gola.
Marxen dels seus països esperant trobar el paradís i la misèria, incomprensió i desencís els fa tornar pitjor del que havien vingut.
Trist però cert.
Una forta abraçada

el dit a la llaga. Quantes històries tristes podrien explicar els milers d'immigrants que, cercant millor vida, acaben desesperançats en terra aliena. T'has posat a la pell d'una de tantes dones immigrants que veiem al nostre entorn amb una facilitat increïble.
Molt ben escrit, amb un dramatisme contingut has aconseguit fer una bona fiblada al cor del lector.
L'enhorabona, Núria!

Mercè

No sé per què però els reptes relataires ajuden a trobar el millor de nosaltres. El teu relat, escrit en primera persona s'aguanta per si sol, únicament amb aquest recurs que li dona una força increïble. La història podria ser la de qualsevol immigrant però és la manera de descriure-la la que la fa interessant i li dona un plus de qualitat. I per acabar, una mica de lirisme per donar el toc just d'emoció en una història ja de per si dramàtica. Molt bona escriptura, fluïda, directa, planera. No serà la darrera vegada que et llegeixi. Aquesta vegada el títol l'has encertat de plè. Enhorabona!
Un petó des de la talaia, escoltant bona música!

em dolen els infortunis que pateix la teva protagonista, si em poso a la seva pell. Però com a mare, s'hi afegeix l'esgarrifança. Primer per la separació, que per força ha de ser traumàtica, tant per la mare com pel fill, i després pel fracàs del retrobament idealitzat. No ha de ser fàcil tirar endavant quan ets lluny de la família, dels amics, de la gent coneguda, però no em puc imaginar el que ha de ser la separació d'un fill. Al meu parer tu has trobat les paraules precises perquè ens arribi a la pell tot aquest sentiment de fracàs, d'indefensió, de soledat. Tant de bo poguessim imaginar que tot s'acaba quan finalment torna al seu país però... en el fons, ens queda en el pensament que probablement hi trobarà tot allò que un dia la va fer decidir marxar a cercar nous horitzonts.
Després de llegir-lo em queda la tristesa, la impotència... que és el que probablement pretenies quan el vas escriure. Que ens arribés. Doncs ho has aconseguit.
Una abraçada molt gran, Núria

Bones Nuria. Entenc que t'afectés la duresa del meu relat. Creu-me que m'he posat al lloc del meu pare, ja dubto més si ell s'ha posat al meu. Vaig viure quasi 3 anys amb ell, els dos sols. I el vaig conéixer més bè, potser massa. Derrumbant-se l'imatge idealitzada que tenia quan era més petit. Han passat moltes coses. No és fruit d'una rabieta ni de dos dies, t'ho asseguro. És fruit de molts mals comportaments que ha tingut i no només amb mi. La meva germana i jo no sabem que més fer, jo vaig ser més dràstic, i encara vaig esperar molt. Si no sap valorar que es tenir dos fills, de 27 i 31 anys, amb lo que podria disfrutar-los, ja no val la pena. Que li vagi be la seva vida, que jo intentaré que em vagi be la meva, sense la seva ajuda.
Merci, vagi be tot!

una dona com moltes altres dones, però un relat que no pot escriure tothom.

Has fet un bon retrat de l'infortuni que comporta el fet d'haver d'emigrar a un altre país. Unes imatges precises i clares de la nostàlgia que ha de patir una mare, en allunyar-se del fill, i de com ´n'és de difícil poder refer la vida. Felicitats!

Una abraçada,

Pilar

...quan marxi la vesita, acabaré de perfilar la meva aportació a la proposta conjunta zíngarobruixívola.

Per cert, a mi també em transmeten certa insatisfacció els relats que més agraden i que, de tant en tant, aconsegueixen un Repte Clàssic. Serà que has de pensar proposta quan fas xurros... ;)


d.

gràcies pels teus comentaris als meus poemes...és aquest un relat dur i colpidor...m'ha impactat
escrius molt bé i et torno a felicitar
ens anem llegint
fins aviat
una abraçada encaixada

joan